Obrir per la pàgina 69!

L'altre dia pel facebook vaig veure una iniciativa que em va semblar divertida. El tema era que havies d'agafar el llibre que tinguessis més a prop, obrir-lo per la pàgina 69, i posar les 5 primeres línies del text. Per aquest motiu, i canviant una mica la versió, proposo que agafeu un llibre que us hagi agradat i feu el mateix.

Aquest és el meu:

Un Anell per manar a tots. Un per trobar-los.

Un Anell per reunir-los i , en les Tenebres, tenir tots lligats...

Són només unes línies d'un poema molt antic de la tradició èlfica:

Tres anells per als Reis Elfs dessota el cel,

Set per als Senyors dels Nans en llurs cavernes...

Suposo que no fa falta posar el llibre ni el nom de l'autor, no?

Kafka a la platja

Murakami és un autor de culte al Japó, i també està aconseguint aquest reconeixement arreu del món. He de dir que només he llegit dos llibres seus, el primer que vaig llegir va ser el seu últim treball: After dark. Aquest llibre el vaig trobar un llibre de suspens amb pinzellades de terror a la japonesa, dirigit clarament a un públic bastant jove, però es cert que, per un altre banda, s'intuien reflexions profundes en alguns dels seus diàlegs.

Després d'aquest llibre no em vaig plantejar tornar a llegir res més d'aquest autor, però la meva germana i el meu cunyat hem van comentar que el llibre que havia llegit era dels més fluixos que tenia. Conseqüència d'aquesta observació, i amb l'aparició del llibre a les prestatgeries de casa, vaig començar a llegir Kafka a la platja. La sorpresa va ser que, el Murakami que vaig llegir, no tenia res a veure amb el que havia llegit a After Dark.

Amb un rerefons de tragèdia grega i amb maledicció inclosa, la història transcorre entre la realitat i el somni (surrealisme en majúscules). Kafka el protagonista, un adolescent de 15 anys, fuig de casa buscant trobar-se a ell mateix i, tanmateix, trobar sentit a la seva jove existència. Per un altre banda, la història de Nakata, un vell amb retard mental que té el do de parlar amb els gats, es veurà estretament relacionada ,sense saber-ho ni un ni l'altre, amb el jove Kafka. Aquests dos viatgers a la recerca del destí, són l'eix vertebrador de la novel.la. A partir d'ells anirem coneixent als altres personatges.

En resum, una novel.la molt recomanable per esvair-nos per moments del món real, i endinsar-nos en un món màgic on tot és possible.


Reflexions de l' Hoshima el bibliotecari, arrel de la visita de les dues feministes a la biblioteca:

"Ara, el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació. L'home buit, que deia Eliot. La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d'imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols se n'adonen. La gent que organitza la seva ignorància en frases buides i intenta convèncer els altres. Com aquest parell que han vingut avui. -Deixa anar un sospir i fa rodar el llapis amb un dit-. Tant me fan els gais, les lesbianes, els heterosexuals, les feministes, els comunistes, els porcs feixistes o els Hare Krishna. M'és igual la bandera que porti la gent, però el que no suporto de cap manera són les persones buides."

Últim post de l'any

Mapa en 3D ( tant de moda últimament) del nostre Univers:

:

Aquest mapa tridimensional de l’Univers Visible ha estat elaborat amb una enginy electromecànic, que mitjançant el càlcul de la distància dels objectes visibles els ha anat tridimensionalitzant mecànicament ( la màquina és com un braç robotitzat que va posant “banderetes” allà on hi ha l’objecte que s’està observant). Aquest que veieu és el resultat. Penseu que sempre estem parlant de la matèria visible, per tant aquest mapa només conté un 10% del que realment hauria de veuràs, és com si féssim un mapa de la terra i només hi poséssim Europa.

El mapa de la matèria visible queda com un cub de cúmuls i supercúmuls filamentats. De fet, nosaltres ens trobem en l’anomenat Cúmul local ( un cúmul són una sèrie de galàxies que tenen entre elles una interacció gravitacional).

Us presento l’anomenat Cúmul Local:

Dins d’aquest cúmul trobem la nostra veïna més propera, la Galàxia d’Andròmeda. Aquesta galàxia s’està acostant a la Via Làctia a una velocitat enorme. Dintre de 2.000 milions o 3.000 milions d’anys la Galàxia d’Andròmeda, colisionarà amb la Via Làctia i naixerà així una nova galàxia. Es diu que quan això succeeixi, i si hi ha algú per observar-ho, es veuran el doble d’estrelles en el cel.

Ara anem a la nostra Via Làctia on hi cremen el seu combustible més de cent mil milions d’estrelles com el Sol. En la imatge següent podem observar la localització del Sistema Solar, resta suspès en un dels braços exteriors de la galàxia.

Ara ja podem dir que hem arribat a casa, el Sistema Solar:

Ens trobem en un sistema planetari gens habitual en el nostre Univers, ja que normalment els sistemes solars són binaris ( tenen dues estrelles). Tot i ser poc habitual, i al parlar de magnituts astronòmques, a l’univers hi ha centenars de milions de sistemes com el nostre. Pot haver-hi sistemes solars semblants al nostre i amb un planeta localitzat a la mateixa distància que la Terra del Sol? La resposta cau pel seu propi pes, i és un sí rotund.

Finalment arribem al planeta blau, la Terra:

Des d’aquest punt blau pàl·lid insignificant ( tot el que tenim, la nostra única casa) hi ha gent que està intentant entendre on som, que fem aquí i cap a on anem. Preguntes claus per entendre`ns a nosaltres mateixos com a espècie i per intentar entendre, en la mesura de lo possible, aquest tot tant inmens, extrany, maravellòs, perillòs, caòtic i exòtic que anomenem Univers.

Perdoneu, m'oblidava:

A tots els lectors d'aquest bloc us desitjo una bona entrada d'any . Ens continuem llegint l'any vinent en aquest petit racó de la xarxa. Fins l'any que ve!

Imatge per començar l'any amb humilitat

Aquesta imatge va ser presa per la sonda Voyager abans de deixar el nostre sistema solar i endinsar-se en el buit còsmic. És la imatge que tenim més llunyana de la terra, però en termes astronòmics; feta al costat de casa.

Com deia Carl Sagan: totes les nostres pors, les victòries o derrotes, la ciència, les vergonyes, l'egolatria, les barbaritats... de la humanitat. Tot això, que creiem tant important, està dins d'aquest punt blau pàl·lid, suspès en un raig còsmic.

Partícules de pols

La llum es filtra per l’escletxa de la porta, davant dels meus ulls dansen milers de partícules de pols sense cap ordre aparent. No és difícil extrapolar aquesta imatge al cosmos: la llum de l’escletxa de la porta seria el raig còsmic; la radiació de les estrelles donen visibilitat als grumolls de matèria que, de la mateixa manera que les partícules de pols, dansen sense cap ordre en un univers de foscor.

De cop, un soroll sec em fa retornar a la realitat, una corrent d’aire tanca la porta, i immediatament, la foscor es fa eterna.

Nit de Daiquiri Blues

Ahir vam poder assaborir un còctel de bon directe i de bones cançons de Quique Gonzalez a la sala Rasmatazz 2. El concert va ser complert en quan a repertori: va començar amb la primera cançó del disc, que dóna nom a l'àlbum, per després fer un repàs de la seva discografia amb temes com: Averia i rendición, Conserjes de la noche, Bajo la lluvia, Salitre, Miss camiseta mojada, Kamicazes enamorados, Vidas Cruzadas, Pequeño Rock and roll, Hotel los Angeles...

En resum, més de dues hores de bona música, en una sala petita: on la complicitat artista i públic es veu afavorida.

Tona

Us presento a la Tona, és una gata de carrer que va voler adoptar-nos, i ens va regalar amb la seva companyia, els últims anys de la seva vida.


Com es troben a faltar: la teva recerca incansable de carícies, les teves dèries sobtades i la teva mirada felina.

A UN GATO

No son más silenciosos los espejos
ni más furtiva el alba aventurera;
eres, bajo la luna, esa pantera
que nos es dado divisar de lejos.
Por obra indescifrable de un decreto
divino, te buscamos vanamente;
más remoto que el Ganges y el poniente,
tuya es la soledad, tuyo el secreto.
Tu lomo condesciende a la morosa
caricia de mi mano. Has admitido,
desde esa eternidad que ya es olvido,
el amor de la mano recelosa.
En otro tiempo estás. Eres el dueño
de un ámbito cerrado como un sueño.

(Jorge Luis Borges)