Un univers per descobrir, i poc temps per fer-ho.

Malgrat en el temps, capítol 2

2011-09-10T07:00:00.000+02:00

Orgullós de la feina feta el curs passat, decepcionat per no poder donar-li continuïtat, però amb ganes d'encetar nous projectes.

Desmuntant conspiracions?

2011-09-07T20:53:00.003+02:00

Llàstima, que tot i administrar proves tant inqüestionables com aquesta, es continuaran publicant articles i llibres qüestionant l'arribada de l'home a la Lluna.

Reportatge: Malgrat en el temps. Capítol 1: de la vil·la romana a la torre del castell.

2011-02-25T13:49:00.002+01:00

Els alumnes de 2n d'ESO de l'institut Ramon Turró i Darder estan realitzant una sèrie de reportatges sobre la història de la nostra vil·la, Malgrat de Mar. Mitjançant els edificis i el símbols del nostre poble: la torre del castell, l'església de Sant Nicolau, els edificis modernistes, la pilona,etc. Els alumnes ens expliquen la història de Malgrat, des dels seus orígens, estretament lligats a la baronia de Palafolls, fins a l'actualitat.

Aquests reportatges neixen amb la idea de fer visible i publica la història de la vil·la, una història que es pot anar reconstruint mitjançant la seva fisonomia; carrers, barris, racons i edificis, i que moltes vegades és ignorada per molts dels vilatans, perquè mai els ha estat contada.

Aquí teniu en primícia el primer reportatge:

El currículum es menja al docent

2011-01-27T19:33:00.006+01:00

Primera entrada de l'any i primera conclusió:

Amb massa freqüència; el currículum es menja al docent i suposa un llast per a la bona pràctica de la professió.

BON NADAL !!

2010-12-22T11:31:00.000+01:00

Temes de la història que interessen tant a joves com a adults

2010-12-14T19:26:00.006+01:00

Als alumnes de l'alternativa de religió els ha agradat tant el tema de la civilització egípcia, que han acabat amb cara de faraó.

Hi han temes dins de la història que fascinen i desperten interès per a ells mateixos, aquest és el cas de la civilització egípcia. Això facilita molt la feina del docent, ja que l'esforç per fer atractiu el tema ja gairebé està fet. Aquest interès respon i va en relació moltes vegades, al volum de material divulgable que ha generat el fet o període històric, i també és molt important la quantitat de sensacionalisme i dosis de misteri que pot produir.

Crec que, així com la divulgació científica ha pogut crear aquesta admiració i fascinació per a la història de la civilització egípcia, podria fer el mateix amb altres temes que, potser no són tant sucosos com aquest, però també són essencials per entendre la nostra història comuna.

Un quaterback molt murri

2010-11-14T13:05:00.000+01:00

Dos punts brillants suspesos en la foscor còsmica

2010-11-10T21:45:00.006+01:00

Aquest cap de setmana passat, uns quants amics vam anar a gaudir d'una jornada astronòmica al pla de la calma (Montseny). De fet, és fer una cosa que la humanitat ha fet des de temps immemorials; mirar damunt dels nostres caps i deixar volar la imaginació. Ara ho fem amb molt més coneixement que no pas els nostres avantpassats, hem anat matant monstres alhora que destruint mites. Possiblement d'aquí milers d'anys, quan els que ocupin el nostre lloc mirin al cel, pensaran: en quines coses més estranyes creien els nostres avantpassats... Però estic segur que encara quedaran molts misteris per resoldre, i encara hi haurà lloc per a la imaginació. Així ho crec i així ho desitjo.

La imatge següent m'ha arribat a les mans gràcies a un d'aquests amics dels quals us parlava al començament del post, company de jornades astronòmiques, d'universitat i de tantes altres aventures. És una imatge de dos vells coneguts, però observats des d'una perspectiva poc usual. Sí senyors, són la Terra i el seu satèl·lit inseparable. La imatge ha estat presa per la sonda Messenger, que té com a missió estudiar uns cossos rocosos, anomenats vulcanoïds, ubicats entre Mercuri i el Sol. I, vet aquí, que de camí; ha pres aquesta foto tant peculiar de nosaltres.

Donnie Darko ( 2001 )

2010-10-16T18:18:00.007+02:00

Aquest any una de les pel.lículas clàssiques que es projectaven al festival de cinema fantàstic de Sitges era Donnie Darko. Com a Sitges no la vam poder veure, avui hem passat la sessió a casa. Aquesta pel.lícula que va passar desapercebuda als cinemes d'arreu l'any de la seva estrena, ha esdevingut una obra molt comentada i valorada per la crítica.

No explicaré res de la trama, perquè des del començament tot esdevé capdal per entendre el desenllaç. Si voleu podem fer servir aquest post per comentar la pel.lícula, així que us animo a veure-la i obrir un col.loqui.

Aquí en teniu un tast en forma de tràiler:

Laia, si vols pots començar a obrir la llauna.

Rosling i els seus gràfics

2010-09-25T13:08:00.003+02:00

L'altre dia vaig veure aquest reportatge de Redes i vaig quedar impresionat de la lectura que permeten els gràfics que ha creat Hans Rosling. En ells queda perfectament reflectida l'evolució socioeconòmica de continents i països al llarg del temps.

Aquí teniu l'enllaç a la pàgina web dels gràfics on podreu jugar amb ells: gapminder.

L'egiptòleg Josep Cervelló

2010-09-19T13:44:00.008+02:00

La passió i la dedicació a la feina gairebé sempre tenen la seva recompensa, tots els que hem tingut el plaer de conèixer en Josep, sabem que aquestes qualitats són inseparables de la seva persona. Aquesta setmana passada va ser una agradable sorpresa llegir aquest article en el Periòdico: Egiptòleg i detectiu.

Martín Vide i el canvi climàtic

2010-08-17T21:00:00.005+02:00

El doctor Martín Vide és per mi una font de les més fiable en el panorama científic quan es parla sobre temes de climatologia, els seus arguments estan sostinguts per uns fonaments molt sòlids i per molts anys de dedicació a l'estudi del clima.

Us penjo el primer dels cinc vídeos d'una durada de 5 minuts, en els quals Martín Vide contesta d'una manera molt entenedora - com a gran comunicador que és-, preguntes referents al canvi climàtic. Per visualitzar els altres quatre només heu d'esperar que apareguin el ventall de vídeos a la part inferior de la pantalla al final del vídeo, o l'altre opció és anar directament al youtube.

Venècia, Florència i Pisa.

2010-08-06T13:17:00.019+02:00

El títol de l'entrada és també l'ordre en que hem vist aquestes tres ciutats, recomano a tothom que vulgui visitar-les que comenci per l'ordre invers: primer Pisa, després Florència i per últim Venècia. Encara que per mi l'ordre ideal seria Pisa, Venècia i Florència, perquè va, des del punt de vista turísticocultural, de menys a més, però no la suggereixo perquè geogràficament aquesta última opció és la més complicada.

Un cop dit això, aquí us penjo algunes instantànies del viatge:

Venècia

La illa de Burano alberga un petit i encantador poble de pescadors on hi ha una mena de competició per veure qui té la casa més ben pintada.

La fassana del teatre de l'opera amb les seves nombroses arcades mira directament al gran canal des d'una posició privilegiada.

Davant de la plaça Sant Marcos, la llum de la lluna és acaronada pel gran canal, mentre els pals del moll resten immòbils a l'espera d'alguna góndola.

Florència

El vianant emmudeix quan entra a la piazza del Duomo i es troba de cop amb la grandiositat i majestuositat de Santa Maria del Fiore.

El David de Miquel Àngel és considerada l'escultura més bella feta per l'home, jo per desconeixença no sóc capaç d'afirmar tal cosa, però si que puc afirmar que és la més bella que he vist.

La tomba de Galileo Galilei ubicada a la Santa Croce, on hi ha una placa amb Júpiter i les seves llunes més grans: Io, Calisto, Gamínedes i Europa, ja que fou ell qui las va descobrir i veure per primera vegada.

Vistes de Florència des de la Piazzale Michelangelo: el Palazzo Vecchio a l'esquerra, la Gemma i Santa Maria del Fiore al centre i la Santa Croce a la dreta de la imatge.

Pisa

La llum de la posta de Sol il·lumina amb tons ataronjats les parts més altes de la Torre de Pisa i de la catedral l'últim dia del viatge.

Petita però vistosa, Santa Maria della Spina descansa a una bora del riu Arno mentre espera que el turista se la trobi per sorpresa.

Israel i Palestina origen d'un conflicte: Promises

2010-07-15T07:00:00.001+02:00

Abans de començar a explicar la història del conflicte, us penjo un documental que crec que és molt il.lustratiu de la situació a Israel/Palestina.

SINOPSI
Amb la mort d’Arafat el conflicte israelita-palestí entra en una nova etapa d’incertesa que sembla ja un cercle viciós sense sortida. Promises es un documental sobre els diversos viatges que van realitzar els directors de la pel·lícula a través de les comunitats palestines d’Israel, els assentaments de la riba occidental del país i els barris de Jerusalem. Allà coneixen i posen en contacte a nens palestins i israelites de edats compreses entre els nou i els tretze anys. El documental explora la natura d’aquestes fronteres salvatges i explica la història d’aquest nens que s’arrisquen a creuar les línies fixades a sobre els mapes per retrobar al seus veïns i amics. La visió oferta va més enllà de les notícies de política internacional que rebem diàriament, oferint un refrescant, humà i en moments humorístic retrat d’aquest conflicte. Aquest documental, aclamat en un nombre innombrable de festivals, es va rodar al llarg de tres anys (1997, 1998 i 2000) durant un temps de relativa calma, després de la firma dels acords de Oslo i abans de la darrera entifada. Codirigit por la sud-africana Justine Shapiro, el estadounidenc B.Z. Goldberg y el mexicà Carlos Bolado, el treball es presenta com un interessant mirada de lupa sobre el dia a dia d’aquell territori nascuda d'una primera trobada de Justine amb la realitat a Israel el 1995. Les intenses emocions que hi va viure li van inspirar rodar el documental. Goldberg, que havia estat periodista a Israel durant la primera Entifada, també portava temps volent explorar la relació dels nens i el conflicte. Amb l’ajuda de Bolado es van posar mans a l’obra i va crear una pel·lícula imprescindible per a qui tingui mínim interès pel veritable conflicte entre israelians i palestins, perquè aquesta cinta ofereix un focus de llum sobre la base de tots els mals a l’Israel actual: el desconeixement mutu. És aquest desconeixement el que els duu a desconfiar, i amb la desconfiança, neix l'absència de respecte i l'odi. Shapiro, Golberg i Bolado realitzen un magnífic treball documental i aborden un conflicte sagnant el del qual final sembla cada dia més lluny.

Font: www.cineclubdioptria.org

Israel i Palestina origen d'un conflicte: Introducció.

2010-07-09T21:14:00.009+02:00

Imatge satèl.lit del territori de la discordia, des de la distància pot semblar un territori més, però és l'esència del conflicte.

Aquest dijous he començat a fer un curs al col.legi oficial de doctors en filosofia i lletres anomenat: "Israel i Palestina. Un exemple per treballar els conflictes actuals i la cultura de pau a l'aula".

L'entrada que començo avui, intenta ser una finestra per fer-vos arribar la informació d'allò que estem treballant al curs, i també ser un canal per fer arribar informació sobre un conflicte que , analitzat només mitjançant la nostra premsa, queda notablement desvirtuat. Penseu que la informació que ens arriba a casa nostra mitjançant la premsa escrita i la visual, és una informació que està monopolitzada per dues o tres agències internacionals: Reuters, France Press, BBC i poques més. Així ens podem trobar moltes vegades, que diaris d'ideologies suposadament contraposades, exemple: país i el mundo, comparteixin la mateixa font d'informació, i fins i tot, moltes vegades apareix la mateixa notícia,amb un tractament similar i amb la mateixa imatge.

També hem de pensar que l'estat d'Israel destina moltíssims recursos econòmics en fer arribar informació a aquestes agències, en canvi, en el costat palestí, la situació de manca de llibertat de premsa, fa que les agències desconfiin de la informació que arriba d'aquest estat. I moltes vegades, per part dels mitjançs de comunicació, no hi ha un esforç d'anar a fer treball de camp i trepitjar el territori, en definitiva: fer de periodistes i anar a buscar la notícia, no esperar que t'arribi.

Tota aquesta situació fa, com he dit abans, que no tinguem una visió veraç del que esdevé al territori palestí. Amb cap pretenció, intentaré per un costat, realitzar un breu repàs històric del conflicte, per després veure des d'una perspectiva històrica, que està passant en l'actualitat en un dels territoris més calents del planeta.

Mirant cap a l'interior de la galàxia.

2010-07-05T22:29:00.007+02:00

Les nits d'estiu són un moment idoni per veure un dels espectacles més grans que ens dóna la naturalesa, després d'haver estat la primavera observant la buidor de l'espai còsmic - el regne de les galàxies-, la terra es torna a encarar deixant-nos mirar l'interior de la nostra galàxia. Observar-la és tant senzill com : buscar un lloc apartat de les llums de les ciutats i mirar cap a dalt una nit clara i de lluna nova. Allà dalt sobre els nostres caps regnarà el camí de llet, la Via Làctia ens enlluernarà amb un camí farcit d'estrelles, estrelles agermanades a la nostra que giren i giren al voltant del seu nucli.

S'explica, que en una ciutat xilena, després d'haver patit un terratrèmol i haver-se quedat tota la ciutat sense llum, els serveis d'emergència van començar a rebre trucades de gent que deia que veien un núvol de pols al mig del cel. Aquests núvol de pols no era altre cosa que la Via Làctia, tota aquella gent estava contemplant per primera vegada la Via Làctia. El fet d'haver estat sempre a la ciutat envoltats de contaminació lumínica, els feia ser ignorants d'allò que havien tingut sempre sobre els seus caps.

No deixeu que sigui una desgràcia la que us faci veure aquesta meravella, marxeu lluny de les ciutats i contempleu l'espectacle, que és gratis i tan sols requereix la voluntat de fer-ho.

Un comiat inoblidable

2010-06-20T22:12:00.013+02:00

Aquest divendres els nens i nenes de la meva classe, junt amb els seus pares i mares, em van fer un regal que gairebé va fer sortir aigua salada- allò que anomenem llàgrimes- dels meus ulls. Em van emocionar i, per sobre de tot, em van fer sentir molt, i molt útil i vaig gaudir de la satisfacció del reconeixement a la feina ben feta. Si senyors, això no es paga ni amb tot l'or del món!

Aquesta és la carta que acompanyava als regals:

Aquest és el regalàs que m'han fet els meus nens i nenes i els seus pares:

Així és com em veuen els meus alumnes, hi han detalls boníssims!

Per cert, la Gemma també s'ha emportat, de rebot, la seva part del regal, ja que dins de la funda hi havia una jornada de relax per dues persones a les termes Victòria de Caldes de Montbui amb dinar inclòs.

Ara parlant en serio, i tret de la funda que és un regal increïble, el millor regal de tots és tenir una feina on es valori el teu treball, tant per part dels alumnes com per part dels pares. La pena és que això avui en dia en el món de l'educació quasi mai esdevé una norma, tot el contrari, la nostra feina fora de ser valorada, és posada en dubte i és qüestionada per tota la societat.

Adeus, José Saramago

2010-06-19T10:50:00.013+02:00

Ahir quan tornava amb el cotxe de la festa de L'AMPA, i amb l'emoció encara latent pel comiat que em van fer els pares i mares dels meus nens, vaig assabentar-me per la ràdio de la mort de Saramago. Suposo que per aquest motiu, la notícia em va sobtar i alhora em va deixar amb un regust amarg a la boca. De fet, feia pocs dies que havia acabat de llegir la seva última novela: CAÍN, admirat com sempre per la lucidesa de la seva quasi centenària ploma.

Saramago és un autor que m'ha acompanyat des de la segona dècada de la meva vida, on el vaig conèixer a través de la seva obra: La caverna. A partir de llavors, la seva inconfusible prosa ha ocupat un lloc privilegiat a la meva tauleta de nit, i la seva signatura sempre ha estat per mi un aval de bona literatura. Una de les coses que més m'agraden d'aquest escriptor, és la seva capacitat d'anàlisis i de crítica; com arriba a dibuixar des de la ficció, un retrat brutal i precís de la societat actual i de les seves nombroses carències.

Com a punt i final a aquest adeus, vull fer-ho amb el começament de l'últim llibre que he llegit d'aquest gran mestre, un llibre que redimeix una injustícia, del suposat ésser més just de la Història:

“Cuando el señor, también conocido como dios, se dio cuenta de que a adán y eva, perfectos en todo lo que se mostraba a la vista, no les salía ni una palabra de la boca ni emitían un simple sonido, por primario que fuera, no tuvo otro remedio que irritarse consigo mismo, ya que no había nadie más en el jardín del edén a quien responsabilizar de la gravísima falta…“

Els escenaris dels vuitanta

2010-06-07T23:31:00.003+02:00

Què passa quan juntes dos cracs en un mateix escenari? Doncs això:

Shakespeare i Sòcrates

2010-06-06T21:26:00.010+02:00

Quina relació poden tenir aquests dos grans genis, us estareu preguntant. Qui no coneix, encara que només sigui pel nom, al pare del concepte filosòfic i el gran dramaturg?

Si mirem l'extensa bibliografia que hi ha dels dos autors, en podríem fer muntanyes i muntanyes amb ella: llibres sobre l'obra, la vida, la filosofia, etc. Però en realitat, no tenim ni d'un ni de l'altre, una informació de primera mà ni en primera persona de com eren en realitat aquests dos genis. En el cas de Sòcrates, tot allò que sabem d'ell ens bé explicat pels diàlegs socràtics, tot escrit per terceres persones i on hi podem posar un vel de dubte a tot el que ens expliquen. I en el cas de Shakespeare, les recerques de rates d'arxiu només han donat informació fiscal: algun registre de propietat, la participació de l'autor en algun litigi, etc. En el cas d'aquest últim, almenys ens ha arribat la seva obra, escrita del seu puny i lletra.

Un altre incògnita que comparteixen és el seu veritable aspecte físic,la imatge que tenim d'ambdós més a dalt, podria ser perfectament equivocada.

Només puc assegurar una cosa: d'aquests dos genis en sabem menys del que en parlem.

Nit de Reis al TNC

2010-05-31T22:20:00.004+02:00

Aquest dissabte vam anar a veure una obra d' un dels dramaturgs amb més entrades al google, i un dels quals, la seva obra és referència en les pelis on hi ha una escena de classe de literatura anglesa.Sí, amics! Estic parlant de: William Shakespeare.

L'obra que vam veure té com a nom : Nit de Reis. És una comèdia on les diferents formes d' amor i la follia que aquest pot arribar a originar, fins i tot en les ments més lúcides i brillants, va apareixent i manifestan-se al llarg de l'obra i contagian-se com un virus a través de les ànimes dels seus personatges. El text és boníssim, i els intermediaris entre el públic i l'autor, els actors, estan en tot moment a l'alçada de la gran qualitat de l' obra.

Sinopsi de l'obra:

"Nit de Reis és una comèdia sobre la dolce vita. A Il·líria, el mític país on Shakespeare situa la que diuen que és, potser, la seva comèdia més perfecta, sembla que ningú necessiti treballar per satisfer les necessitats vitals bàsiques. És per això que hi imperen la sensualitat, el desig i, és clar, l’amor. Però com que el goig gairebé mai és complet, a cada cantonada ens esperen el desencís, l’amargor, el patiment i, fins i tot, la crueltat i la violència.

A Nit de Reis gairebé tothom està boig. Uns estan bojos d’amor: són els que saben mirar cap endins i parlar en vers. I dic que miren cap endins perquè cap enfora hi miren ben poc. És com si qui estima es fabriqués l’objecte de desig a la seva mida, prescindint de les evidències que imposa la realitat. I com si l’ésser estimat estigués massa enfeinat estimant-ne un altre, que tampoc l’estima a ell, per adonar-se que hi ha algú que l’estima… Els altres, els que no saben cultivar l’esperit o no hi estan interessats, es dediquen a menjar, beure i fer-se unes bromes que ens resulten tan divertides com terribles. Potser l’únic amb una mica de seny és, paradoxalment, qui no n’hauria de tenir: el bufó Feste. És com si estigués avorrit d’aquesta guilladura que impera a Il·líria i fos aquí per fer-nos saber que si la saviesa es converteix en una bufonada, la bufonada esdevé una forma de saviesa.

Nit de Reis és una comèdia romàntica i sentimental, sí, però també és una farsa vital i esbojarrada. I no sé si mai havia vist aquests gèneres tan ben combinats! El mateix subtítol de l’obra, El que vulgueu, ja ens avisa que no hi busquem cap coherència. És com si la barreja d’estils fos una metàfora o un reflex de la imatge caòtica del món. El savi Peter Brook diu que el poeta isabelí tenia un peu al fang, un ull a les estrelles i una daga a la mà. Doncs… això.

Benvinguts a Il·líria, un país on tothom parla d’amor (en vers, of course!), un territori arriscat, un país de bojos, un país on tot és possible."

Josep Maria Mestres

Aquí teniu el tràiler de l'obra:

Crisis, governs classistes i Miren Etxezarreta

2010-05-13T21:08:00.007+02:00

Hola a tots/es, com ja sabeu, la notícia del dia és el pla d'austeritat que va anunciar ahir ZP, i del qual algunes mesures entraran en vigor immediatament. Avui escoltant Catalunya Ràdio, han posat un discurs del ZP de fa un any, on s'omplia la boca dient que el seu govern mai reduiria despeses socials, encara que fossin directrius europees. Doncs bé, ahir el president del govern es va retratar.

Aquestes setmanes estic ajudant a la Gemma a fer una assignatura d'economia mundial de la UOC, i hem llegit bastant sobre la crisis Grega i la crisis Espanyola. Dins del temari de l'assignatura hi havia l'enllaç d'aquesta conferència que m'ha semblat molt interessant - tot i la mala qualitat de la gravació-, la ponent és l'economista Miren Etxezarreta, i des del meu punt de vista, diu veritats com a punys.

La conferència està desglossada en 6 o 7 parts de 7 minuts cada una, aquí només us poso la primera. A partir d'aquesta podeu accedir a la resta.

Nou membre de la família amb nom de deessa egípcia.

2010-05-03T21:21:00.004+02:00

Aquesta és la presentació oficial del nou membre de la família, el seu nom és Isis.

Llibres d'aquest Sant Jordi 2010

2010-04-24T20:12:00.003+02:00

Un plomall de fum famós.

2010-04-17T18:57:00.007+02:00

No som conscients fins que veiem imatges com aquestes, que vivim a sobre d'una prima capa anomenada escorça terrestre que ens separa d'un oceà de lava.

Afegit 19/04/10: Avui escoltant el grandíssim programa del Toni Clapés, en el qual ha entrevistat a una volcanògrafa, me assabentat que els volcans de la Garrotxa tenen uns períodes d'activitat cíclics de 11.000 anys. Doncs bé, segons aquesta experta, ara ja han passat uns 10.500 anys i en temps geològics 500 anys amunt o avall no són res. Això sí, la senyora volcanògrafa ha dit que els volcans que entreran en erupció no seran ni el Croscat ni el de Santa Margarida, així que aquests els podeu visitar tranquils.

En una altre part de l'entrevista, l'experta ( doctorada per una universitat islandesa), ha explicat que el nom del volcà que ha entrat en erupció es tradueix literalment com a "Illa Tranquila", i que a uns pocs quilòmetres d'aquests està l'anomenat "Illa Assassina". Segons aquesta bona dona, els volcans islandesos estan interconnectats per dics i no es pot descartar que el volcà "Illa Assassina", que també es troba tapat per una glacera i que és el doble de gran que el seu homòleg, entri en erupció d'aquí uns mesos. Així que l'emoció està servida.

Setmana Santa per la Ruta dels Càtars

2010-04-12T21:21:00.010+02:00

Des del castell de Quèribus s'observa clarament com les forces geològiques modelen el relleu terrestre. Més pròximes a l’observador, les muntanyes pre-pirenaiques produïdes per plegament, són de formes arrodonides i resten cobertes d’un tapís verd. I al fons, el Canigó, que s’aixeca majestuós i aconsegueix la seva verticalitat per trencament de plaques. Aquí és on les formes arrodonides, deixen pas a les arestes puntegudes; testimonis de fractura i trencament.

Des del cingle i en el cim de la muntanya, amb unes vistes privilegiades, el castell de Peyrepertuse s'erigeix imponent. I encarat als quatre vents, veu com les seves pedres es converteixen en testimoni mut del pas del temps.

Aguantant la força del vent al castell de Quèribus.

Tots pendents de la veu que parla a l'altre costat.

La cité de Carcassone.

La fotografia inesperada ( Gemma).

Gàrgoles de la basílica de Carcassone.

Jesus,etc.

2010-03-29T18:59:00.005+02:00

Abans de res vull demanar perdó, primer per la veu i després pel meu anglès. Dit això, aquí us deixo la meva versió del tema dels Wilco "Jesus,etc.", gravat tot ell amb mitjans casolans.

La ideologia que s'amaga dins la tassa del vàter.

2010-03-21T19:42:00.003+01:00

Miguel Delibes

2010-03-15T21:18:00.003+01:00

He obert Los Santos Inocentes per la pàgina 69 i la paraula immortalitzada d'aquest gran escriptor ha dit:

Azarías, ¿vas de pesca?

y él sonreía a la nada, según rascaba los aseladeros, y ronroneaba juntando las encías, y, al concluir, tomaba una herrada en cada mano y decía,

me voy por abono para las flores...

Temporal de neu a Catalunya

2010-03-09T13:38:00.007+01:00

Ahir, com a la gran majoria de gent que va agafar el cotxe per anar a la feina, vaig passar per tota una odissea per arribar de Santa Eulàlia de Ronçana fins a Malgrat de Mar. Un trajecte que ja és de per si sol llarg, una hora, es va convertir en una passejada de gairebé 4 hores. Ara bé, jo no faré com feia molta gent ahir, no donaré les culpes de la MEVA odissea a la manca de recursos dels serveis d’emergència per fer front al temporal. Senyors/es, no estàvem avisats? Nosaltres a la feina, quan vam veure que la nevada- cap als voltants de tres quarts de dues- començava a agafar, els que teníem un trajecte més llarg per tornar a casa, vam començar a desfilar.

Podíem haver marxat abans? Sí!

Estàvem avisats del que estava passant arreu del territori Català? Sí!

Per tant, érem els únics responsables del que podia passar? Sí!

Aquestes situacions tant poc freqüents al nostre país, fan que quan hi ha una alerta d’aquest tipus, la gent actuï de manera molt irresponsable i molts dels problemes que s’originen són conseqüència precisament d’aquesta manca de prudència.

Doncs res, després d’aquesta declaració de mea culpa, aquí teniu la cara més amable del temporal:

Viatge amb destí a l'origen de tot plegat.

2010-03-03T19:19:00.006+01:00

Aquest viatge als confins del nostre Univers m'ha arribat de la mà d'en Ramón: company d'aventures egípcies, home provinent del món cartesià, però, en el fons, un gran humanista.

Carta a Telemadrid

2010-02-11T22:45:00.001+01:00

"Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor.

He visto su documental llamado 'Ciudadanos de segunda' ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.

Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de 'la Anoia' (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el argentino.

Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.

La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.

¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o 'la Celestina'? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.

No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les

podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:

Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana.

¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.

Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la

mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.

Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.

No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas...

Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.

Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. 'Ladran, luego cabalgamos', como se dice en castellano.

Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància "

Obrir per la pàgina 69!

2010-02-02T19:29:00.005+01:00

L'altre dia pel facebook vaig veure una iniciativa que em va semblar divertida. El tema era que havies d'agafar el llibre que tinguessis més a prop, obrir-lo per la pàgina 69, i posar les 5 primeres línies del text. Per aquest motiu, i canviant una mica la versió, proposo que agafeu un llibre que us hagi agradat i feu el mateix.

Aquest és el meu:

Un Anell per manar a tots. Un per trobar-los.

Un Anell per reunir-los i , en les Tenebres, tenir tots lligats...

Són només unes línies d'un poema molt antic de la tradició èlfica:

Tres anells per als Reis Elfs dessota el cel,

Set per als Senyors dels Nans en llurs cavernes...

Suposo que no fa falta posar el llibre ni el nom de l'autor, no?

Kafka a la platja

2010-01-09T13:20:00.009+01:00

Murakami és un autor de culte al Japó, i també està aconseguint aquest reconeixement arreu del món. He de dir que només he llegit dos llibres seus, el primer que vaig llegir va ser el seu últim treball: After dark. Aquest llibre el vaig trobar un llibre de suspens amb pinzellades de terror a la japonesa, dirigit clarament a un públic bastant jove, però es cert que, per un altre banda, s'intuien reflexions profundes en alguns dels seus diàlegs.

Després d'aquest llibre no em vaig plantejar tornar a llegir res més d'aquest autor, però la meva germana i el meu cunyat hem van comentar que el llibre que havia llegit era dels més fluixos que tenia. Conseqüència d'aquesta observació, i amb l'aparició del llibre a les prestatgeries de casa, vaig començar a llegir Kafka a la platja. La sorpresa va ser que, el Murakami que vaig llegir, no tenia res a veure amb el que havia llegit a After Dark.

Amb un rerefons de tragèdia grega i amb maledicció inclosa, la història transcorre entre la realitat i el somni (surrealisme en majúscules). Kafka el protagonista, un adolescent de 15 anys, fuig de casa buscant trobar-se a ell mateix i, tanmateix, trobar sentit a la seva jove existència. Per un altre banda, la història de Nakata, un vell amb retard mental que té el do de parlar amb els gats, es veurà estretament relacionada ,sense saber-ho ni un ni l'altre, amb el jove Kafka. Aquests dos viatgers a la recerca del destí, són l'eix vertebrador de la novel.la. A partir d'ells anirem coneixent als altres personatges.

En resum, una novel.la molt recomanable per esvair-nos per moments del món real, i endinsar-nos en un món màgic on tot és possible.

Reflexions de l' Hoshima el bibliotecari, arrel de la visita de les dues feministes a la biblioteca:

"Ara, el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació. L'home buit, que deia Eliot. La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d'imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols se n'adonen. La gent que organitza la seva ignorància en frases buides i intenta convèncer els altres. Com aquest parell que han vingut avui. -Deixa anar un sospir i fa rodar el llapis amb un dit-. Tant me fan els gais, les lesbianes, els heterosexuals, les feministes, els comunistes, els porcs feixistes o els Hare Krishna. M'és igual la bandera que porti la gent, però el que no suporto de cap manera són les persones buides."

Últim post de l'any

2009-12-30T16:19:00.010+01:00

Mapa en 3D ( tant de moda últimament) del nostre Univers:

Aquest mapa tridimensional de l’Univers Visible ha estat elaborat amb una enginy electromecànic, que mitjançant el càlcul de la distància dels objectes visibles els ha anat tridimensionalitzant mecànicament ( la màquina és com un braç robotitzat que va posant “banderetes” allà on hi ha l’objecte que s’està observant). Aquest que veieu és el resultat. Penseu que sempre estem parlant de la matèria visible, per tant aquest mapa només conté un 10% del que realment hauria de veuràs, és com si féssim un mapa de la terra i només hi poséssim Europa.

El mapa de la matèria visible queda com un cub de cúmuls i supercúmuls filamentats. De fet, nosaltres ens trobem en l’anomenat Cúmul local ( un cúmul són una sèrie de galàxies que tenen entre elles una interacció gravitacional).

Us presento l’anomenat Cúmul Local:

Dins d’aquest cúmul trobem la nostra veïna més propera, la Galàxia d’Andròmeda. Aquesta galàxia s’està acostant a la Via Làctia a una velocitat enorme. Dintre de 2.000 milions o 3.000 milions d’anys la Galàxia d’Andròmeda, colisionarà amb la Via Làctia i naixerà així una nova galàxia. Es diu que quan això succeeixi, i si hi ha algú per observar-ho, es veuran el doble d’estrelles en el cel.

Ara anem a la nostra Via Làctia on hi cremen el seu combustible més de cent mil milions d’estrelles com el Sol. En la imatge següent podem observar la localització del Sistema Solar, resta suspès en un dels braços exteriors de la galàxia.

Ara ja podem dir que hem arribat a casa, el Sistema Solar:

Ens trobem en un sistema planetari gens habitual en el nostre Univers, ja que normalment els sistemes solars són binaris ( tenen dues estrelles). Tot i ser poc habitual, i al parlar de magnituts astronòmques, a l’univers hi ha centenars de milions de sistemes com el nostre. Pot haver-hi sistemes solars semblants al nostre i amb un planeta localitzat a la mateixa distància que la Terra del Sol? La resposta cau pel seu propi pes, i és un sí rotund.

Finalment arribem al planeta blau, la Terra:

Des d’aquest punt blau pàl·lid insignificant ( tot el que tenim, la nostra única casa) hi ha gent que està intentant entendre on som, que fem aquí i cap a on anem. Preguntes claus per entendre`ns a nosaltres mateixos com a espècie i per intentar entendre, en la mesura de lo possible, aquest tot tant inmens, extrany, maravellòs, perillòs, caòtic i exòtic que anomenem Univers.

Perdoneu, m'oblidava:

A tots els lectors d'aquest bloc us desitjo una bona entrada d'any . Ens continuem llegint l'any vinent en aquest petit racó de la xarxa. Fins l'any que ve!

Imatge per començar l'any amb humilitat

2009-12-29T19:13:00.005+01:00

Aquesta imatge va ser presa per la sonda Voyager abans de deixar el nostre sistema solar i endinsar-se en el buit còsmic. És la imatge que tenim més llunyana de la terra, però en termes astronòmics; feta al costat de casa.

Com deia Carl Sagan: totes les nostres pors, les victòries o derrotes, la ciència, les vergonyes, l'egolatria, les barbaritats... de la humanitat. Tot això, que creiem tant important, està dins d'aquest punt blau pàl·lid, suspès en un raig còsmic.

Partícules de pols

2009-12-27T14:36:00.006+01:00

La llum es filtra per l’escletxa de la porta, davant dels meus ulls dansen milers de partícules de pols sense cap ordre aparent. No és difícil extrapolar aquesta imatge al cosmos: la llum de l’escletxa de la porta seria el raig còsmic; la radiació de les estrelles donen visibilitat als grumolls de matèria que, de la mateixa manera que les partícules de pols, dansen sense cap ordre en un univers de foscor.

De cop, un soroll sec em fa retornar a la realitat, una corrent d’aire tanca la porta, i immediatament, la foscor es fa eterna.

Nit de Daiquiri Blues

2009-12-19T13:05:00.004+01:00

Ahir vam poder assaborir un còctel de bon directe i de bones cançons de Quique Gonzalez a la sala Rasmatazz 2. El concert va ser complert en quan a repertori: va començar amb la primera cançó del disc, que dóna nom a l'àlbum, per després fer un repàs de la seva discografia amb temes com: Averia i rendición, Conserjes de la noche, Bajo la lluvia, Salitre, Miss camiseta mojada, Kamicazes enamorados, Vidas Cruzadas, Pequeño Rock and roll, Hotel los Angeles...

En resum, més de dues hores de bona música, en una sala petita: on la complicitat artista i públic es veu afavorida.

Tona

2009-12-16T21:28:00.013+01:00

Us presento a la Tona, és una gata de carrer que va voler adoptar-nos, i ens va regalar amb la seva companyia, els últims anys de la seva vida.

Com es troben a faltar: la teva recerca incansable de carícies, les teves dèries sobtades i la teva mirada felina.

A UN GATO

No son más silenciosos los espejos
ni más furtiva el alba aventurera;
eres, bajo la luna, esa pantera
que nos es dado divisar de lejos.
Por obra indescifrable de un decreto
divino, te buscamos vanamente;
más remoto que el Ganges y el poniente,
tuya es la soledad, tuyo el secreto.
Tu lomo condesciende a la morosa
caricia de mi mano. Has admitido,
desde esa eternidad que ya es olvido,
el amor de la mano recelosa.
En otro tiempo estás. Eres el dueño
de un ámbito cerrado como un sueño.

(Jorge Luis Borges)

Respira (activistes socials)

2009-12-13T17:22:00.004+01:00

El diumenge dia 6 de desembre el meu cunyat Toni va sortir a un programa de BTV que té com a nom: respira. Per què va sortir a un programa de tv? No hi va sortir perquè hagués guanyat un premi esportiu, tampoc per ser un músic famós, i encara menys, per haver participat en un realityshow. Li van fer una entrevista per preocupar-se pels demés, per ser allò que anomenem un activista social. Sí!, això que avui en dia podem considerar com una espècie en extinció: gent que fa ,de manera altruista, coses pel barri, per un col.lectiu desfavorit...

Enllaç al programa respira del 6/12/09: Respira: activiste s socials

El programa parteix de la història personal del meu cunyat, com una persona activa i amb actituds i aptituds per l'acció social, per després presentar la història col.lectiva representada per la Plataforma de Bufalà, una plataforma de la qual el meu cunyat n'és fundador junt amb un altre grup de gent igual d'implicada socialment. Aquí teniu la web de la Plataforma de Bufalà, una Plataforma que des de fa anys reclama un equipament sociocultural pel barri. Una plataforma que va creixent i va implicant el teixit social del barri amb propostes molt atractives: banc de temps, hort ecològic, documental el refugi de la memòria,etc.

Doncs res, només elogiar a tota la gent que ocupa el seu temps en fer coses pels demés. Gràcies a ells, el món és una mica menys gris del que ho seria sense la seva acció.

Maleïts mestres! Empar Moliner

2009-11-29T13:38:00.007+01:00

Ahir, el meu cunyat em va explicar que va anar a veure l'Empar Moliner a Calella. Aquesta escriptora coneguda per les seves intervencions als Matins de TV3 i pels seus articles a la Vanguardia, va venir a la biblioteca de Calella arrel d'una trobada que havia organitzat el club de lectors del mateix poble. Al bloc d'en Marc en podeu llegir la crònica.

Per aquest motiu, aquest matí he estat buscant informació d'aquesta escriptora, i tot fent recerca pels mons cibernètics, he trobat un article seu de la Vanguardia que no té desperdici. L'article en qüestió, neix d'una entrevista feta l'estiu del 2007 a Ernest Maragall ( conseller d'educació) al programa de Minoria Absoluta. Com sempre, el nostre conseller d'educació esgrimeix uns arguments per defensar als alumnes de la seva falta de concentració i de respecte vers a les matèries i als mestres, que ni un humorista professional seria capaç d'esgrimir.

Aquí teniu l'article de l'Empar Moliner:

"El miércoles, Ernest Maragall, consejero de Educación de la Generalitat (y hermano del presidente más irrepetible de la historia de Cataluña), visitó el programa de radio Minoría absoluta. De entre lo que explicó sobre su negociado, dos ideas me conmovieron. Contestando a una pregunta sobre el respeto en clase dijo lo que sigue: "Eso de que 25 o 30 chicos de 12, 13, 14 o 15 años pensemos que pueden seguir estando una hora seguida quietos y callados en una aula, escuchando lo que les explica un señor que dice que lo sabe todo, ha pasado a la historia. Más bien tendríamos que ir aceptando que las cosas no son así, no tendrían que ser así". La segunda idea, y que venía a cuento de la primera, fue la que sigue. Dijo: "En algunas ocasiones -por ejemplo, en 'tecnologías de la información'- no es tan extraño que los chicos que hay en un aula (de estas edades) sepan más que su profesor. Pues yo creo que una parte de la pérdida de respeto y de la autoridad proviene de esto. De este tipo de desequilibrios".

Alguien podría comparar a Ernest Maragall con Aristóteles, que argumentaba que los hombres tenían más dientes que las mujeres, pero, simplemente, no le abrió la boca a nadie para echar cuentas. Sin embargo, no es el caso. Maragall tiene toda la razón del mundo. Las clases magistrales son un rollazo que nuestros adolescentes no deben sufrir. A ver si la Revolución Francesa no podría explicarse de manera amena con una Barbie (a la que le habríamos guillotinado la cabeza en el taller de plástica) y un Mádelman (al que, entre todos y todas, habríamos disfrazado de Robespierre). Sería muy excéntrico pretender que 30 alumnos se pasasen una hora (¡una hora entera!) escuchando en silencio y sin moverse las explicaciones de un señor que, encima, "dice que lo sabe todo". Yo recuerdo que en mi denunciable vida escolar fui obligada a hacer este horrible sacrificio, con el añadido insoportable de... ¡tener que levantar la mano para hablar! Así estoy de traumatizada. Y eso que mis profesores no eran como los que frecuenta Ernest Maragall. Nunca dijeron que lo sabían todo, al contrario. (¡Pero seguro que lo pensaban!).

Por tanto, cuando un profesor, por ejemplo, explique en clase el Holocausto y la lección no resulte lo bastante dinámica, es normal que los 30 alumnos charlen de sus cosas o se echen a dormir entre los pupitres. Y sí. Es cierto que algunos de estos profesores salen de clase llorando. Pero lloran de emoción. La emoción de saber que con su sacrificio forjan el futuro de sus pupilos. Cuando éstos cumplan 18 años, ya estarán entrenados para trabajar de tertulianos en programas como Paranoia nacional o Ana Rosa, donde el más analfabeto y el que más vocifera e interrumpe es el que recibe más aplausos. Eso sí, también es verdad que si estos chicos quieren dedicarse a otros trabajos se sentirán un poco inadaptados. Es decir, si el día de mañana son profesores y tienen una reunión con Ernest Maragall, les parecerá raro escuchar durante una hora sus explicaciones sin cuchichear entre ellos. Y les costará no tirarle bolitas de papel o, en definitiva, no decir "¡jooope!" cuando él les intervenga el móvil.

En cuanto a lo de las causas de la falta de autoridad, pues también le doy la razón. Si un profesor sabe menos que un adolescente, es normal que éste le falte al respeto. Eso explica que algunos preclaros muchachos también sean irrespetuosos con sus iletrados padres, sus analfabetos abuelos o sus criadas filipinas. Ahora bien, aunque a Ernest Maragall y a mí nos cueste creerlo, algunos maestros derrotistas juran que la falta de respeto no sólo se da en la clase de tecnología de la información. Sostienen que también se da en las clases de matemáticas, física, inglés... ¿Será que los alumnos también saben más de estas materias que sus profesores? Si es así, los muchachos disimulan como bellacos hasta el punto de suspender a propósito. Yo creo que no. Que aunque nos duela, habrá que aceptar que unos pocos profesores (no todos) tienen más competencia en algunas materias que sus alumnos. Claro que, entonces, ¿hay que suponer que en las clases de física, inglés o literatura no hay falta de respeto? Pues sí. Exacto. Allí reina un obsoleto orden y un anticuado silencio. Me van comprendiendo, ¿no? Todos lo sospechábamos. Los profesores que se quejan de la falta de respeto en las clases de matemáticas, lengua o tecnología se lo están inventando para poder pedirse un baja por depresión. Ja. ¡Y encima tienen tres meses de vacaciones...! Y luego se enfadan porque algunos padres preocupados por la educación de sus retoños les esperan a la salida del colegio para partirles la cara".

Empar Moliner. El País. 11-6-2007

La nebulosa d'Orió ( el cel d'hivern)

2009-11-12T20:51:00.008+01:00

El cel d'hivern comença a avançar pel firmament, i és en aquesta època de l'any quan la constel.lació d'Orió comença ha aparèixer pel sud-est a primeres hores de la nit.

Orió és al costat del riu Eridanus amb els dos gossos caçadors: el Ca major i el Ca Menor , barallant-se amb Taurus, el Toro. Altres preses com Lepus la Llebre, també són a prop.

Aquesta constel·lació és molt apreciada pels astrònoms, perquè dins d'ella trobem la gran nebulosa d'Orió. Tot un espectacle pels sentits! Per tots els neòfits en la matèria, només dir-vos que amb prismàtics també la podeu observar. La seva situació es veu clarament a la imatge superior: agafant com a referència les tres estrelles que formen el cinturó d'Orió, només hem de baixar direcció sud a aquestes i trobarem la nebulosa.

Imatge de la nebulosa tal i com es veu amb un telescopi, sense color. Els nostres ulls són limitats, les càmeres són les úniques que capten els colors i matisos dels gasos que la conformen.

Així que ara és un bon moment per mirar amunt i gaudir de la bellesa de l'univers, i deixar enrere per un moment: les preocupacions, problemes, tragèdies i comèdies que s'esdevenen en aquest petit punt blau pàl·lid, suspès en un raig còsmic, que nosaltres anomenem, terra.

Versió Babe can I hold you ( Tracy Chapman)

2009-11-09T21:58:00.005+01:00

Si voleu escoltar la versió original cliqueu aquí: Babe Can I hold you.

Exilis famosos (capítol III )

2009-11-08T21:57:00.008+01:00

Aquesta vegada escombraré cap a casa, i per aquest motiu he triat l'exili d' Antonio Machado. Diuen molts dels coneixedors de la vida d'aquesta il.lustre del vers, que Antonio Machado va morir de pena. El fet d'haver d'exiliar-se l'any 1939 cap a terres franceses i separar-se del seu germà, va ser un cop molt fort del qual no va poder sobreposar-se.

Aquest és l'epitafi que podem llegir a la làpida del cementiri de Colliure on reposen les restes del poeta:

«ICI REPOSE Antonio MACHADO MORT en EXIL LE 22 FÉVRIER 1939»

Tal vegada hagués quedat millor, com epitafi, l'últim vers de Machado, que va ser trobat reposant a la seva cartera després de la seva mort.

Estos días azules y este sol de la infancia.

25 imatges de l' univers

2009-11-01T21:55:00.004+01:00

Sobretot, apagueu l'àudio del vídeo! Algunes imatges són increïbles, però la música no les acompanya.

Jo em quedo amb aquestes imatges:

- La taca de Júpiter (sembla un quadre de Van Gogh )

- El trànsit del transbordador per davant del Sol.

- La posta de Sol marciana.

- Aurores polars sobre Saturn.

Guitar rig hero

2009-10-17T18:56:00.003+02:00

Aquí teniu al guanyador del primer premi:

Aquest concurs és una mostra de les virgueries que avui en dia es poden fer amb l'ordinador. Editors d'audio, sintetitzadors i multipistes en un sol programa. Visca la democratització de l'edició amb qualitat.

Exilis famosos (capítol II)

2009-10-10T14:10:00.006+02:00

Com em vaig comprometre, aquest mes comença amb un nou personatge famós forçat a l'exili. Per aquesta nova entrega he decidit triar al científic amb més entrades al google: ALBERT EINSTEIN.

Considerat el científic més important del sXX i un dels grans de la Història juntament amb Galileu, Newton, Copèrnic, etc. Einstein és conegut sobretot per la seva teoria de la relativitat, una teoria que va ser gestada en les estones "d'avorriment" que li donava la seva feina en una oficina de patents a Berna (Suissa).

L'època més prolífica d'Einstein, científicament parlant, coincideix amb el seu matrimoni amb Mileva Maric. Aquella frase que diu: darrera d'un gran home hi ha sempre una gran dona, sembla que en aquest cas es torna a justificar. No es sap fins a quin punt va participar en el desenvolupament de la teoria, però es pensa que va tenir un paper destacat. Penseu que en aquells moments les dones tenien molts problemes per accedir a una càtedra, de fet a ella no li van concedir.

Dit això, entraré a parlar de l'exili d'Einstein. Davant de l'ascens del Nacional Socialisme amb Hitler al capdavant, Einstein abandona Alemanya el desembre de 1932 amb destí als Estats Units, on impartirà docència a l'Institut d'Estudis Avançats de Priceton. Així va ser com Alemanya va perdre el científic més influent del sXX, i encara gràcies, perquè unes dècades més tard a Albert Einstein se'l passaria a considerar el pare de la bomba atòmica. Una distinció que hauria de portar amb molta desgana, la resta de la seva vida.

A dinamitar la lluna!

2009-10-08T19:09:00.004+02:00

No tenim prou en disparar-nos coets els uns contra els altres, que ara la NASA ha decidit ( amb un objectiu purament científic) bombardejar la Lluna. Diuen que l'objectiu és el de comprovar si hi ha aigua a sota la superfície, i si fos així, solucionaria el problema d'abastiment de la futura estació llunar.

Demà a les 13.31 hora espanyola es faran dos craters nous a la lluna, amb un telescopi de mida mitjana es podrà veure la pols produida per l'impacte, tot i que els misils impactaran en el costat ocult de la lluna.

Tot plegat sembla una bojeria, i més en la conjuntura global que ens trobem. Hem de destorbar la pau dels Selenites només per un polsim d'aigua? Això si hi ha aigua, clar.

National Geographic (al pati de casa)

2009-10-04T20:57:00.004+02:00

L'altre dia ens endinsàvem en el misteriós món dels lepidòpters ( les erugues, papallones,...). Avui he retratat el niu que han fet unes tórtores a la parra del pati de casa meva, com podeu veure a la imatge amb els seus nous i petits inquilins inclosos.

(La vida apareix en els racons més insospitats)

L'oruga esfinx

2009-09-27T21:53:00.006+02:00

Avui hem realitzat una troballa biològicament impactant al pati de casa. Immersos en la nostra absoluta ignorància hem pensat en un primer moment que es tractava d'una bavosa, però després, fent recerca a Internet, ha resultat ser una oruga. És curiós com aquest estrany animal dintre d'un temps esdevindrà papallona.

Només m'ha quedat un dubte: em segueixo preguntant per què l'anomenen l'oruga esfinx, quan pel seu aspecte la podrien anomenar perfectament l'oruga cara de peix.

(per veure més gran cliqueu a sobre de les imatges)

Aquest és l'aspecte que tindrà d'aquí un temps:

Versió flamenca de Sultans of swing!

2009-09-08T17:24:00.004+02:00

Estava buscant aleatòriament pel youtube, quan he trobat aquesta versió flamenca de Sultans of Swing:

Nova secció mensual titulada: EXILIS FAMOSOS

2009-09-07T20:55:00.018+02:00

Aquesta pretén ser una secció mensual del bloc on aniran apareixent els exilis més famosos de la Història. Per començar , i ja que estic en plena lectura de Guerra i Pau del Tolstoi, obriré aquesta secció amb l’exili de Napoleó Bonaparte: primer a l’illa d’Elba i després a Santa Elena.

Illa d'Elba: Primera "residència exiliada" de Napoleó. Es veu que no hi estava massa a gust, per això no va trigar massa a marxar.

Illa de Santa Elena: Segona i definitiva residència de Napoleó a l'exili. D' aquesta no va tenir més remei que acostumar-s'hi.

Napoleó era un “tio” molt persistent, perquè dic això! Doncs, perquè el primer intent de exiliar-lo a la illa d’Elba ( a 20 quilòmetres d’Itàlia) per part de la Coalició vencedora ( Regne Unit, Polònia, Rússia, Àustria...) l’any 1814 va resultar un fracàs. Les potències guanyadores, en un intent de desprestigiar a Napoleó, van mantenir el seu títol d’emperador, però reduint el seu imperi a aquesta petita illa de la Mediterrània. Napoleó conscient que el volien relegar a una illa de l’atlàntic, va escapar d’Elba el febrer de 1815 i va desembarcar a Antibes l’1 de març del mateix any, des d’on va intentar recuperar França. LLuis XVIII va enviar el 5è regiment, comandat pel Mariscal Michel Ney, que havia servit anteriorment a Napoleó a Rússia. Al trobar-se Napoleó amb l’exèrcit a Grenoble, els va cridar: “Soldats del regiment, vosaltres amb coneixeu. Si algun home vol disparar sobre el seu emperador, és el moment de fer-ho” Darrere un breu silenci, els soldats van cridar: «¡Vive L'Empereur!» Així va ser com Napoleó va ressorgir de l’exili per fer-se de nou amb el poder.

Aquest, però, va ser un èxit de curta durada, ja que Napoleó fou vençut definitivament el 18 de juny de 1815 a la batalla de Waterloo. Aquesta vegada, es van asssegurar la jugada i ven enviar a l’emperador al “quintu pinu”. En concret, a l’illa de Santa Elena, una illa perduda al mig de l’oceà Atlàntic. En aquest illot Napoleó va escriure les seves memòries, i va morir l’any 1021 d’un càncer d’estómac, segons les versions oficials, i enverinat, segons les teories conspiratòries.

Doncs així va ser com va acabar els seus últims dies aquell jove nascut a Còrsega, que des d’una situació desfavorida davant als seus companys aristòcrates, va sortir de l’acadèmia militar com un simple oficial i va acabar coronant-se Emperador de França. La seva ambició desmesurada el va portar a convertir-se en el pitjor enemic dels seus soldats i , en definitiva, de si mateix.

Napoleó Bonaparte va acabar com no podia ser d'un altre manera: menjant-se la seva egolatria, en una petita illa perduda al bast oceà.

Yelowstone, molt més que un parc natural

2009-09-03T17:34:00.007+02:00

Font: Il.lustració del National Geographic.

Tots coneixem aquest parc natural que es troba als EUA, sobretot arrel dels seus impressionants guèisers. Que és una zona volcànicament activa no ens ha de sorprendre, ja que tots sabem perquè es produeixen els guèisers... Però ara fa poc va sortir en el Nathional Geographic un article impressionant sobre el que realment amaga aquest parc natural. He de dir que la primera vegada que vaig sentir aquesta sorprenent notícia va ser llegint el llibre: Una breve història de casi todo ( Bill Bryson). Un llibre molt recomanable!!

Moltes vegades les pel·lícules catastrofistes ens parlen de perills externs: extraterrestres, asteroides que impacten contra la terra, cometes... Però jo pregunto: per què el perill sempre a de venir de fora? Doncs llegiu aquest article i veureu que la terra també amaga perills per l'ésser humà. Potser l'extinció dels dinosaures no hagi estat produïda per un asteroide? Qui sap si una super erupció volcànica en va ser la conseqüència, o tanmateix un virus ( ara que és un tema de moda).

Article del National Geographic: El gran volcà

La Segona Guerra Mundial té 70 anys

2009-09-01T16:40:00.009+02:00

Fa 70 anys del començament de la Segona Guerra Mundial i de la fi de la Guerra Civil Espanyola. Encara que no sóc massa partidari de “commemorar” o “celebrar” aquestes efemèrides, ja que crec que la memòria històrica s’ha d’exercitar cada dia i no només en unes dates senyalades. Tot i així, penso que són importants per refrescar, d’una manera mediàtica, la Història “menys amable” de l’ésser humà.

Arran d’aquesta commemoració del 70è aniversari del començament de la Segona Guerra Mundial, el senyor Puttin ( president a l’ombra de Rússia) amb una tendenciosa utilització de la Història - de manera clarament revisionista –, ha dit que el pacte de Hitler i Stalin pel repartiment del pastís ( Polònia), va ser l’ única sortida que li va quedar a la Unió Soviètica en vistes al pacte de no agressió que havien signat França i Anglaterra amb Alemanya al 38.

Jo crec que hauria de ser hora d’acceptar els errors del passat, però no únicament per part de Rússia. Els anglesos i els francesos també van tolerar que els feixismes naixents d’Europa ( Alemanya i Itàlia) fessin servir a Espanya com a camp de proves, tot deixant que Hitler es rearmés saltant-se les sancions que tenia imposades per la Societat de Nacions després de la Primera Guerra Mundial.

Per tant, la responsabilitat d’aquesta terrible guerra involucra a molts països. Més que demanar responsabilitats o intentar justificar actuacions quan és produeix un "aniversari" històric , hauria de ser el moment de reconèixer els errors propis, sempre amb la intenció de no tornar-los a cometre.

Retrat de les dues Rússies del s XIX

2009-08-27T16:18:00.005+02:00

Pintura de la batalla d'Austerliz 1805, també coneguda com la batalla dels tres emperadors. Va ser un enfrontament de França contra Àustria i Rússia i es va saldar amb la victòria de la primera. Aquesta batalla és relatada a la novel.la Guerra i Pau d'una manera magistral.

Després d’haver llegit algunes novel·les de Dostoievski i haver-me endinsat en el món de les classes baixes ( la majoria de la població) de Moscou i Sant Petersburg de mitjans i finals del XIX, on els personatges miserables i tenebrosos en són la nota predominant, en un ambient de pobresa i misèria absoluta. Ara amb Tolstoi estic descobrint l’altre Rússia, la de l’aristocràcia. La Rússia dels prínceps, princeses, comtes i comtesses, on la vida dels quals gira al voltant de banquets fastuosos i de matrimonis per conveniència. És el món dels prohomes, els senyors dels quals les seves decisions poden portar a una guerra, i fins i tot, a la caiguda d’un país.

Centrant-me més en la novel.la de Tolstoi, Guerra i Pau és també una crònica històrica de les successives guerres entre la França Napoleònica i la Rússia d’Alexandre. Les descripcions bèl·liques són sublims, i no falta una crítica mordaç a les classes dirigents, on la intel·ligència dels personatges que han passat a l’ història es posa en entredit. També deixa en evidència l’absurditat de les guerres, tant en la manera en com poden arribar dos països a l’enfrontament - moltes vegades per qüestions trivials - i també en el paper important que té la sort en el camp de batalla, en un context de caos absolut.

Crec que els dos escriptors són fonamentals per entendre la Rússia dels Tzars i les posteriors revolucions russes, en una època de convulsions a Europa i de canvis importants, que portarà a molts països a la caiguda de les seves monarquies.

Retalls de les vacances

2009-08-11T14:27:00.007+02:00

Aquestes vacances ens deixen un bon regust a vi ( denominació Somontano), bones caminades, banys als rius, esports d' aventura i, fins i tot, concert de Serrat.

Fa 40 anys d'una realitat

2009-07-20T14:09:00.003+02:00

Amb la celebració del 40è aniversari de l'arribada de l'home a la lluna, han tornat a ser notícia les teories conspiratòries que argumenten que l'home mai hi va arribar. Per tots aquells que esteu interessats en saber quins són els arguments que es fan servir per part de les teories de la conspiració, i la seva explicació científica per part de la comunitat científica. Entreu ha aquest enllaç : viatge a la lluna.

On the road ( Jack Kerouac)

2009-07-15T14:03:00.009+02:00

Aquestes primeres setmanes de juliol he estat fent de rodamón per l’extens territori nord-americà de la mà de Jack Kerouac. Així que, sortint de New York he agafat la red line fins arribar a San Francisco.

Jack Kerouac va escriure On the road en un sol rotlle i sense cap paràgraf, tot seguit, com si fos una carretera. Va ser poc acurat amb els signes de puntuació i l’ortografia. Per què la seva manera de escriure havia de ser diferent a la seva manera d’entendre la vida ? Així és com va plasmar en aquest rotlle les seves vivències durant els viatges que va fer amb Neal Cassady i la resta de la colla: Allen Ginsberg, William Burroughs… pel vast continent americà. Aquesta gent va donar nom a una generació, la generació beat, que plasmarà la seva manera d’entendre la vida en una sèrie de llibres i poemes amb el Jazz com a banda sonora.

El llibre relata les vivències durant els tres viatges que portaran al protagonista per arreu del territori americà. Són dos viatges horitzontals d’ Est a Oest i un de vertical de Nord a Sud.

1947
Nueva York → Chicago, → Newton, Iowa → Stuart, Iowa → Cheyenne, Wyoming → Denver, Colorado → Salt Lake City, Utah → San Francisco, California → Marin City → Hollywood, California → Los Angeles, → Selma, California → Dalhart, Texas → Indianapolis, Indiana → Harrisburg, Pennsylvania → Nueva York.

1949
Rocky Mount, Carolina del Norte → Algiers, Luisiana → San Francisco, → Nueva York.

1950
Nueva York, → Terre Haute, Indiana → St. Louis, Missouri → Denver → Amarillo, Texas → Terre Haute, Indiana → San Antonio, Texas → Laredo, Texas → Nuevo Laredo, Tamaulipas → Hidalgo, Nuevo León → Ciudad Victoria → Llera de Canales → México DF.

Aquests viatges són una recerca, un intent desesperat de trobar sentit a la vida. Els protagonistes viuen el moment, submergits en l’alcohol i al límit de la bogeria, van de bars, motels i carreteres amb la intenció de viure al límit en un ambient d’amor lliure quasi esquizofrènic.

Mai us han donat ganes d’anar a l’aventura? De deixar les responsabilitats monòtones del dia a dia i agafar la carretera? Doncs no ho penseu!, tot és qüestió de posar-se on the road.

La qüestió és posar-la a dins.

2009-07-13T22:36:00.001+02:00

El "Gurú" de la filosofia del llenguatge.

2009-07-06T23:15:00.003+02:00

Últimament, conseqüència de les moltes hores que tinc lliures, passo els dies mirant documentals d' història, ciència, filosofia... No vull que soni com una frikada, ni tampoc semblar pedant, només és entreteniment. Així ha estat com he trobat un cicle de documentals, la Aventura del Pensamiento, on el filòsof espanyol Fernando Savater - del qual no estic d'acord amb molts dels seus punts de vista polítics- indaga en la vida i obra d'alguns dels pensadors més importants de la Història.

Com no podia ser d'un altre manera, un d'aquests pensadors és Ludwig Wittgenstein. Més que la seva filosofia - molt difícil d'entendre, fins i tot, pels seus mestres- , una de les coses que m'atrau d'aquest personatge és la seva biografia. La barreja de genialitat, bogeria, arrogància i carisma fan al personatge encara més interessant.

En aquest documental es parla sobretot de la seva filosofia, però també apareixen aspectes biogràfics i anecdòtics. És un bon entrant per anar coneixent la importància d'aquest personatge en la història del pensament.

"Lo que se deja expresar, debe ser dicho de forma clara; sobre lo que no se puede hablar, es mejor callar." Ludwig Wittgenstein

Deixant un camí enrere.

2009-06-30T21:09:00.005+02:00

Avui s’ha acabat un altre curs, però aquest em deixa un regust a tristor. Crec que el pas per primària ha estat una experiència enriquidora, i segurament, trobaré molt a faltar l’amor incondicional i la mirada innocent dels nens; que cridin el teu nom pel carrer com si fossis un personatge famós, o un sobtat i tendre: Asensi, t’estimo!, són medicines que curen tots els mals.

Amb la sensació d’haver tancat una etapa de la meva vida com a docent, i tot esperant obrir-ne una de nova, va sonant en el meu cap la cançó que m’ha acompanyat aquest curs...

La lluna, eterna companya de la terra

2009-06-03T22:32:00.009+02:00

Ara que les nits no són tant fredes, he agafat el telescopi i he tirat unes quantes fotos de la lluna:

Aquest bloc romandrà temporalment tancat per preparació d'opos

2009-05-26T19:34:00.003+02:00

Joe Satriani - Starry Night

2009-05-12T14:19:00.000+02:00

El cim de les àligues

2009-05-01T20:01:00.009+02:00

El cim de les àligues és un aviari que es troba a prop de Sant Feliu de Codines. És un centre especialitzat en aus rapinyaires ( aus carnívores que tenen el bec en forma de ganxo) i on podeu gaudir d’una exhibició de vol impressionant d’aus com l’ Òliba, el voltor reial o l’Àliga reial americana entre d’altres. És un espectacle gaudir del vol silenciós dels ducs, de l’elegància de l’Àliga Reial, de la velocitat dels falcons i de l’enormitat dels voltors. Aquesta és sens dubte una visita recomanada.

Al costat de l’aviari també podeu trobar el monestir de Sant Miquel del Fai ubicat en un cingle, un indret amb unes vistes privilegiades de la vall i amb un fabulós salt d’aigua.

Unes quantes imatges del centre:

Un vídeo dels falcons en plena feina:

Imatges del monestir de Sant Miquel del Fai:

Nous llibres a la sala d'espera.

2009-04-26T21:01:00.004+02:00

Aquestes són les noves adquisicions d'aquest Sant Jordi:

Setmana Santa a París.

2009-04-14T19:38:00.016+02:00

Amb la malenconia del viatger que retorna després d’uns dies inoblidables a París, aquí us deixo unes quantes imatges, que segur que no fan justícia a la realitat:

Asseguts fent un entrepà als Champ-de-Mars i amb aquesta vista un dia clar de primavera, qui no és feliç?

Perdut en el laberint del Louvre, jo em pensava que era una metàfora, però vaig comprovar que no.

La lluna sobre el Pont de Neuf iluminant la nit parisina.

Yo i la Victòria de Samotràcia.

Les quimeres de Notre-Dame amb vistes privilegiades de la ciutat.

Racó de la tristesa del Cimentière du Père Lachaise.

Els impressionistes Renoir i Monet al musée d'Orsay.

Jardins i Chateâu Versalles.

Ohh París, cité de l'amour!

Un petit punt blau pàl.lid

2009-03-26T20:31:00.008+01:00

Carl Sagan deia, que si tu agafes un grapat de sorra de la platja tindràs a les teves mans ,aproximadament, la mateixa quantitat de granets de sorra que d'estrelles pots veure des de la terra un nit clara i serena. Però encara que agafessin tots els granets de sorra de totes les platges del nostre planeta, no arribaries a tenir tants granets com estrelles hi han en el nostre univers.

Amb aquests exemples tant entenedors i alhora tant sorprenents, Carl Sagan aconseguia captivar l'atenció de l'oient. Ell creia que una de les causes de que a la gent l’atregui tant lo paranormal ( astrologia, parapsicologia...) és culpa dels mateixos científics, ja que estan tant submergits en les seves investigacions, que no tenen temps per desmentir a tots aquests “santons”, ni per a dedicar-se a la divulgació científica.

Aquí teniu una petita mostra d'aquest gran divulgador:

Cap de setmana astronòmic.

2009-03-24T13:54:00.005+01:00

Aquest cap de setmana hem gaudit amb la colla d'una jornada astronòmica meravellosa. Recomano altament fer algunes de les activitats que proposa l'observatori astronòmic de Castelltallat. Aquí teniu la web de l'observatori: Observatori de Castelltallat.

"En el moment en que descobrim un nou objecte del nostre univers: una galàxia, una nebulosa, una estrella..., aquest pren consciència de si mateix. " De fet, som part de l'univers, i com deia Carl Sagan: Som pols d'estrelles capaços de pensar sobre les estrelles.

Joan el nen bombolla

2009-03-12T20:16:00.010+01:00

En Joan no era un nen com els altres, tenia 5 anys i feia p4 a l’escola de La Colomera del barri de Gràcia. Podia semblar d’aspecte un nen més: era dels més alts de la classe, cabell castany i ulls blaus. Tenia la cara molt rodona i quan somreia se li feien uns foradets a les galtes amb els que enamorava a tothom. Però no era un nen com els demés, ja que els pares d’en Joan havien creat un món només per ell. Un món on no hi havia lloc pel dolor, les malalties, les injustícies, les guerres... El món d’en Joan era un món on no hi havia pobres, on tothom era molt feliç i s’estimava molt.

Un dia en Joan anava amb la seva mare pel carrer, i de cop, van passar pel costat d’un indigent que estava dormint en un llit improvisat de cartrons.

- Mama que fa aquest home dormint al carrer, com és que no està dormint en el seu llit?- va preguntar en Joan.

- No està dormint al carrer Joan, està jugant a fet i amagar amb el seu fill. No veus que està tot tapat amb els cartrons perquè no el vegin?- va contestar de manera improvisada la mare-. Au, anem de presa no sigui que per culpa nostre el descobreixin.

Un altre dia estaven en el menjador i a la televisió van aparèixer uns nens de color molt tristos i molt prims:

- Mama, mama! Que els passa a aquests nens, per què ploren?- va preguntar en Joan amb la veu trencada.

- No els passa res Joan, els seus pares els hauran renyat perquè no han fet els deures- va respondre la mare.

- Però per què estan tant prims i en canvi tenen les panxes tant inflades?- va insistir en Joan.

- Això és perquè no s’acaben el menjà que els posen al plat i perquè veuen molta aigua- va deixar anar la mare amb tota impassibilitat.

I així va continuar en Joan vivint en el seu món idíl·lic i impol·lut, sense ni tan sols imaginar que en el món hi havien guerres o nens que no tenien la sort que tenia ell i que passaven misèries i calamitats.

A totes aquestes, fora del món d’en Joan, España va entrar en guerra. I un dia mentre estava jugant a la plaça van començar a sonar les sirenes. En Joan va veure que tothom començava a córrer, però just en aquell moment, en Joan va veure els avions. Eren preciosos, semblaven ocells gegants! Mentre, la mare del Joan intentava trobar-lo entre la gent embogida, no aconseguia veure’l. En Joan amb el cap mirant al cel i la mirada perduda en els avions, va començar a allunyar-se de la plaça. Cada cop els avions estaven més a prop. De cop, va veure com començaven a llençar coses. En Joan estava molt content, segur que eren regals per tots els nens. De fet, era el dia de reis, i segur que els reis havien volgut donar una sorpresa a tots els nens i nenes de Gràcia. Cada cop estaven més a prop... Mira que bé - va pensar en Joan- aquell regal sembla que caurà molt a prop, a veure si el podré agafar...

Així va ser com el món feliç d’en Joan va topar amb la part més cruenta de la realitat, i va desaparèixer per sempre més.

Aquest relat ha sorgit com a conseqüència de la reacció d’una mare de l’escola, que s’ha mostrat indignada perquè a l’escola s’explica d’una manera adaptada, i arrel de la commemoració dels bombardejos de la Garriga, el significat de la guerra als nens d’infantil.

Vull dedicar aquest relat a l’ Eva, mestre del nen bombolla.

Adeus, adeu a un Galaico-Catalán.

2009-03-02T20:55:00.007+01:00

Els nois d'història (Alan Bennett)

2009-02-16T19:41:00.012+01:00

Amb quin d'aquests dos professors/es us quedaríeu:

Un professor que vol que els seus alumnes assoleixin un coneixement, però no un coneixement orientat per a la vida, sinó un coneixement dirigit a superar unes proves acadèmiques. Ex: Primer i segon de batxillerat són dos cursos pensats per aquells alumnes que volen accedir a la universitat, on en teoria es prepara a l’alumne per a la prova de selectivitat. En moltes escoles i acadèmies, s'intenten donar eines perquè l'alumne que s'enfronta a un tribunal o examen pugui sorprendre a aquest tribunal o examinador. Moltes vegades els docents d'aquestes escoles i acadèmies encaren la seva professió amb aquest únic objectiu, en un intent d'aconseguir el màxim d'aprovats.

O per el contrari, un professor/a que es proposa enriquir als seus alumnes en tots els aspectes culturals, perquè més endavant puguin gaudir i intentar comprendre més aquest món en el que ens ha tocat viure. Amb un objectiu per sobre dels altres: intentar ensenyar a pensar.

Per tant la casuística és aquesta: un professor/a que és pràctic en la seva feina, vol uns resultats. O un altre que valora més altres aspectes menys formals, que prefereix primer formar a persones i donar menys importància als resultats acadèmics.

Ja sé que gairebé tots direu que ni un ni l’altre, que podria ser un compendi de tots dos. I així treien la part més bona de cada cas, obtindríem un frankenstein de professor/a perfecte. Ara bé, creieu que hi ha el mestre/a perfecte?

Doncs aquest és del tema sobre el que tracte l’obra: El nois d’història. He de dir que vaig anar al teatre pensant que veuria la versió teatral de El Club de los Poetas Muertos, i per sort, anava totalment equivocat. Recomano que l’aneu a veure, els actors ho fan molt bé (sorprèn l’actuació del Martí de Ventdelplà) i el text de l'obra és molt bo.

Som només això, una caricatura de nosaltres mateixos.

2009-02-10T18:45:00.002+01:00

Asensi Serrano: Zamba del Emigrante.

2009-01-27T21:28:00.004+01:00

Feia temps que no delectava als seguidors del meu bloc amb una Photoshopversió de les meves. Aquesta vegada he escollit una cançó de l' Ismael Serrano que es titula: Zamba del Emigrante.

Veure Tema Original

Només penseu per un moment - tot fent servir una mica l’empatia - que una força invisible us agafés inesperadament i us portés lluny de la vostra família, dels vostres amics, de l’escalfor afable de la vostra llar, del barri on tantes primaveres heu passat...I un cop despullats de tot el que heu conegut fins aleshores, us diposités en un país estrany, on les mirades de desconfiança us assetgessin per tota arreu, on els costums i les tradicions que tant havíeu valorat es convertissin en paper mullat. Encara que us omplissin les butxaques de monedes, no sentiríeu a cada instant el cant melancòlic de l’enyorança?

Aquesta cançó parla d’aquestes persones, que així com les aus migratòries, sempre troben el camí de tornada.

L' Escola contra el món.

2009-01-17T13:41:00.007+01:00

Aquesta és una recomanació per tots els companys i companyes de professió. Una professió que a l' actualitat ha perdut tant prestigi social, que a vegades ens podria fer pensar - si només féssim cas dels mitjans de comunicació i dels especialistes- que té els dies comptats.

L'escola contra el món de Gregorio Luri intenta donar una nota d'optimisme a la situació actual en la que es troba immersa la institució educativa. Aquest optimisme no està exempte de crítiques, crítiques als valors utòpics de l'escola postmoderna, al pensament de que tot és opinable, a la fòbia a tot el que tingui un matís d'autoritarisme, a la falta de preparació del professorat... L' escola, com la vida real, no ha de donar l'esquena al món, no pot actuar com una prolongació de la família; intentant que els alumnes no es sentin frustrats i sobreprotegint-los. L' escola és precissament el pont entre aquestes dues realitats, ha d'intentar donar eines als alumnes perquè aquests quan surtin de les faldilles de la família, no es trobin amb el mur de la realitat.

Gregorio Luri ens parla de la situació de l'escola a Catalunya d'una manera entenedora, meditada i valenta. Vull subratllar l'últim adjectiu, perquè vivim en un moment que sembla que els valors incorporats per la nova pedagogia són paradigmàtics i inqüestionables. Desde la nova pedagogia es pensa que la manera d'ensenyar d'abans està totalment desfasada, però els fets i els resultats no els estan donant la raó.

Per conèixer una mica més l'autor d'aquesta obra, podeu anar a prendre un cafè a Ocata: El café de Ocata.

Cap d'any al ben mig del territori català.

2009-01-06T23:46:00.022+01:00

Avui que unes volves de neu despistades han enfarinat una mica el paisatge, aprofito per fer la primera entrada de l’ any. Per aquest motiu, i com no podia ser d’un altre manera, faré una breu repàs fotogràfic de l’ últim i dels primers dies de l’ any.

Aquest any el marc no podia ser més adient: una casa rural al ben mig del centre geogràfic de Catalunya.

El poble, Prades de la Molsosa.

Nit de Cap d'any: A punt d'engolir el raïm i preparant el cotilló per l' imminent esclat d'alegria

Els músics en plena actuació!

Altes hores de la nit del dia 1, sense comentaris...

Nit de disfresses 2009.

Escapadeta,sense profanació, al cementiri.

Poble fantasma, Claret.

Centre Geogràfic de Catalunya.

Cançó de Nadal.

2008-12-25T14:04:00.003+01:00

Una vegada un conte contes ens va preguntar si volíem saber el secret de la felicitat, nosaltres vam respondre que sí a l' uníson. La seva resposta va ser aquesta: el secret per ser feliç és saber que ja ho ets. Així de senzilla és la resposta!

De part de la Gemma i meva, us desitgem unes bones festes i un feliç any nou!

Últimes recerques (caçades o buscades) de bolets de l' any!

2008-12-24T16:22:00.005+01:00

No feu cas al programa de Caçadors de Bolets, encara hi han bolets! És el moment de les Trompetes de la Mort, que posen música als últims dies de l' any.

Doncs això, amb aquesta boletada com a fons, només desitjar-vos molt bones festes i un feliç any nou!

Què és el temps?

2008-12-23T00:51:00.008+01:00

Segur que alguna vegada us heu preguntat perquè de petits els estius ( temporalment parlant) eren tant llargs. I també us adoneu que cada cop el temps passa més ràpid; quan érem petits semblava que jugava al nostre favor i ara sembla que vulgui escapar-se’ns de les mans, tot veient-nos obligats a corre darrera seu.

Doncs aquesta percepció del temps no és una veritat absoluta, sinó que la produeix el nostre cervell, ja que el cervell retén amb més detall els impulsos nous, i per tant, aquests semblen que hagin durat més. Això origina que quan som petits el cervell rep molts impulsos nous, i per això durant la nostra infantesa i adolescència el temps sembla que ens ha passat més lent. En canvi, a mesura que ens fem grans, la nostra vida rep menys impulsos nous, i per tant, un cop emmagatzemada i processada la informació en el cervell, sembla que hagi durat menys.

Així que ja sabeu, si voleu que la vostra vida sigui més llarga, no agafeu sempre el mateix camí per tornar a casa.

Aquí teniu el resum d’un nou programa de Redes, per veure el programa sencer aneu a aquesta web: REDES.

Contes Filosòfics.

2008-12-22T18:20:00.002+01:00

Llegado a su tribu, Setoc comenzó por pedir quinientas onzas de plata a un hebreo al que se las había prestado en presencia de dos testigos; pero aquellos dos testigos habían muerto y el hebreo se quedaba con el dinero de Setoc porque éste no tenía pruebas del préstamo. Setoc confió su problema a Zadig, que se había convertido en su consejero.

-¿En qué lugar prestasteis vuestras quinientas onzas de plata a ese infiel? -preguntó Zadig.

-En una inmensa piedra que hay junto al monte Horeb –respondió Setoc.

-¿Qué carácter tiene vuestro deudor?

-El de un bribón -respondió el amo.

-No, yo os pregunto si es un hombre burlón o flemático, avisado o imprudente.

-De todos los malos pagadores, es el más burlón y avisado que conozco.

-Pues bien -concluyó Zadig-, permitidme que yo defienda vuestra causa ante el juez.

En efecto, el tribunal citó a las dos partes para la mañana siguiente. Y habló así Zadig ante el tribunal:

-Almohada del trono de equidad, vengo a pedir a este hombre, en nombre de mi amo, quinientas onzas de plata, que no quiere devolverle.

-¿Tenéis testigos? -preguntó el juez.

-No, están muertos, pero hay una gran piedra sobre la que fue contado el dinero: y, si place a Vuestra Grandeza ordenar que se vaya a buscar la piedra, espero que ella nos dará testimonio del trato. Entretanto, nosotros nos quedaremos aquí a la espera de que Setoc, mi amo, vaya a buscarla y la traiga.

-De acuerdo -respondió el juez. Y se puso a despachar otros pleitos.

Cuando habían pasado ya algunas horas y se acercaba el final de la audiencia, dijo el juez a Zadig:

-Y bien, ¿todavía no ha llegado vuestra piedra?

Zadig guardó silencio, pero el hebreo, riéndose, respondió:

-Ni llegará. Vuestra Grandeza se quedará aquí hasta mañana y la piedra no habrá llegado: está a más de diez kilómetros de aquí y se necesitarían dos docenas de hombres sólo para moverla.

-Pues bien -exclamó Zadig -, ya os había dicho que la piedra os daría testimonio del trato. Puesto que este hombre sabe dónde está y cuáles son sus características, esta confesando que sobre ella fue contado el dinero.

El hebreo, desconcertado, pronto fue obligado a confesar. Y el juez ordenó que fuese atado a la piedra, sin comer ni beber, hasta que hubiese devuelto todas las onzas, lo cual se apresuró a hacer el hebreo.

Así, el esclavo Zadig y la piedra ganaron gran predicamento en Arabia.

Fedor Dostoievski "Dimonis"

2008-12-16T14:04:00.008+01:00

" He pensat que algun dia em portaries a un lloc habitat per una aranya de la mida d'un home i que passaríem tota la vida mirant-la, esfaraits"

Gran novel·la de Fedor Dostoievski i molt, molt, recomanable. El lector poc habituat a l’ estil literari de Dostoievski no s’ ha de deixar desanimar per les primeres pàgines de la novel·la, que li poden resultar un tant soporíferes. Després d’aquest tràngol inicial, el lector s’ adonarà que aquestes pàgines eren necessàries, i començarà a gaudir de l’ obra fins el punt que al final els resultarà curta.

La història transcorre en una província X de la Rússia de finals del s XIX, la vida d’aquesta província ( sobretot per les classes aristocràtiques) es veurà alterada per un grup de conspiradors revolucionaris. Amb aquest argument, Fedor Dostoievski considerat un mestre de la novel·la psicològica, començarà a presentar-nos una variada gamma de personatges entre els quals trobarem a :

Stepan Trofimovitx: intel·lectual frustrat i mantingut per una aristòcrata (Anna Petrovna) Verjovenski: un líder destructiu de cap a peus, Alexei Kirilov: el suïcida . És un suïcida peculiar, ja que amb el seu suïcidi ( libre albredrio) pretén esbrinar l’ existència o la inexistència de Déu: “Si Dios existe, toda la voluntad es suya, y yo no puedo escapar a su voluntad. Si Dios no existe, toda la voluntad es mía, y yo estoy obligado a mostrar mi libre albedrío” “El generoso Kirilov no pudo soportar su idea y se voló la tapa de los sesos.” Schàtov: l’home-víctima, Stavroguin: ve caracteritzat per la seva incapacitat per estimar, nihilista dels sentits.

Moles analistes consideren aquesta obra, com una obra premonitòria de les revolucions que s’ esdevindran a la Rússia dels anys posteriors. També podríem considerar-la un tractat sobre el fanatisme; quins són els seus gens inductors?, sobre quines personalitats actua?

Pont de desembre salat.

2008-12-08T22:02:00.012+01:00

Fa aproximadament 40 milions d'anys, l' orogènia Alpina ( Xoc entre la placa Africana i l' Eurasiàtica) va originar l' aixecament de les serralades pirinenques, prepirinenques i mediterrànies, que van aïllar el mar de Tetis. En aquest reducte de mar i a mesura que l' aigua de mar s' evaporava, es va anar engronsant una capa de sediments salins. La mateixa orogènia alpina, va plegar alguns d' aquests sediments formant l' anomenada Muntanya de Sal de Cardona.

La part visible de la muntanya de Sal, fa uns 700 metres d'alçada, però aquesta només és la punta de l' iceberg, ja que resten uns 3.000 metres de sediments salins enterrats al subsòl. Així que realment estem parlant d'una muntanya de sal de 3.700 metres d'alçada ( no apte per a hipertensos).
Aquesta muntanya va començar a ser explotada a començaments del segle XX, es van arribar a fer galeries fins a una profunditat de 1.500 metres. La falta d'oxigen i la mort de treballadors per esfondraments, va fer que la seva explotació finalitzes l' any 1990. Les condicions de treball en la mina eren molt dures, heu de pensar que cada 100 metres de profunditat la temperatura puja 1ºC i ells treballaven a 1.500 metres. Això a l' estiu representava estar treballant a uns 50ºC.

A l' actualitat les galeries que es visiten de la muntanya són les més superficials i el circuit no fa més de 500 metres. Tot i saber que la muntanya està totalment foradada de galeries , algunes de les quals poden arribar a una amplada de dos camps de futbol i una alçada d'un centenar de metres, la bellesa del petit tros que es visita val la pena.

L' aigua de la pluja s' infiltra a la muntanya i absorbeix la sal de la mateixa, al sortir a l' aire de les galeries l' aigua s' evapora, i la sal que conté queda adherida a les parets i al sòl formant estalactites i estalagmites.

Aquesta muntanya conté tres tipus de sals: Sals Sòdiques ( sal de cuina), Sals potàssiques i sals magnètiques ( ingredient per a productes farmacèutics). Tot el que es veu és sal, la diferència de colors (rogencs, grocs, etc) ve donada per l' absorció per part de la sal de ferro i d'altres minerals.

La Lluna rep la visita de Venus.

2008-12-02T11:53:00.006+01:00

Ahir vaig anar a buscar a la meva mare a l' estació de Calella, el tren havia atropellat a una persona i no es sabia quan es reprendria la circulació. Així que vaig agafar el cotxe camí cap a Calella, i gràcies a una desgràcia, vaig poder contemplar un fenomen astronòmic meravellós:

La lluna creixent estava rebent la visita d' un Venus radiant, mentre Júpiter, amb una apagada tristor, admirava l' escena des de lluny.

A vegades és trista la realitat, ja que si no hagués estat per la desgracia de l' atropellament, no hagués gaudit d'aquest espectacle. Això em va fer pensar, que una de les moltes coses que hem perdut els països desenvolupats, és trobar temps per l' observació del firmament. Una de les causes principals és el ritme de vida que portem, sempre amb preses... Si a aquestes preses li afegim el tel de la contaminació lumínica, que deixa el cel d'algunes ciutats cec d'estrelles, ja tenim el diagnòstic de la nostra malaltia.

Per tant, només dir-vos que intenteu gaudir dels espectacles del firmament, perquè: Què hi ha més bonic que gaudir amb la persona estimada d'una posta de sol?, o d'estel fugaços travessant la Via Làctia una nit d'estiu?

L’ origen de la vida.

2008-11-25T20:35:00.009+01:00

"Si he conseguido ver más lejos,
es porque me he aupado en hombros de gigantes.
No sé lo que pareceré a los ojos del mundo,
pero a los míos es como si hubiese sido un muchacho
que juega en la orilla del mar y se divierte
de tanto en tanto encontrando un guijarro
más pulido o una concha más hermosa,
mientras el inmenso océano de la verdad se
extendía, inexplorado frente a mí."

Isaac Newton

Quin és l' origen de la vida és una pregunta que l' home s' ha formulat des dels temps antics. També s' ha convertit en una pregunta molt controvertida, i s' ha intentat donar-hi explicació des de punts de vista molt diferents: des de la teologia, la filosofia, la biologia... Precisament dins d' aquesta última, és on es troba l' explicació més plausible, ja que és l'única que ha demostrat experimentalment algunes de les seves hipòtesis.

Estic convençut que arribarà un dia en que, mitjançant una proveta i amb els ingredients adequats, l' ésser humà es convertirà en Déu, i crearà "del no res", vida.

Aquí teniu una breu exposició científica de com es creu que es va originar la vida:

Bon dia!

2008-11-13T20:58:00.006+01:00

Bon dia, bon dia!

bon dia al dematí!
La lluna s'amaga
i al sol deixa sortir.

Bon dia, bon dia!
bon dia al dematí!

Fem fora la mandra
i saltem corrents del llit.

Bon dia, bon dia!
bon dia al dematí!
Bon dia a tothom,
bon dia jo us vull dir.
Bon dia, bon dia!
bon dia al dematí!
El gall ja ha cantat,
i el dia ha començat.

A-Bon dia
B-bon dia!
A-Bon dia a tothom.
B-Bon dia

A-bon dia!
B-Bon dia a tothom.

A-Bon dia
B-bon dia!
A-Bon dia a tothom.
B-Bon dia
A-bon dia!
B-Bon dia a tothom.

Bon dia a tothom.
Bon diaaaaaaaa!
BON DIA!!

Aquest serà a partir d'ara un hàbit per a mi cada matí: cantar a ple pulmó el BON DIA!!. Aquesta cançó és tot un clàssic dins del món de l' educació infantil, com ho és també el super hit "del Pastoret". Una cosa és ben certa, només amb veure les ganes que posen els nens i nenes quan canten aquesta cançó, ja t' alegren el dia.

Dolça Carola

2008-11-03T16:09:00.008+01:00

Quantes vegades haguéssim tornat enrere, tornat enrere per desfer allò que no hauríem d’ haver començat mai, haver-li dit: t’ estimo! a aquella noia de l’ institut que tantes nits havíem somiat, retrobar aquella amistat perduda en els malentesos , agafar aquell avió que se’ns va escapar cap a terres estranyes... Penseu per un moment que el temps fos posat a les vostres mans, que poguéssiu refer els errors comesos.

Aquesta historia parla d’això, de com a vegades la vida ens dóna l’oportunitat d’esmenar errors, de tornar a començar. I com de vegades aquestes oportunitats tant esperades, es fonen com la neu sense ser aprofitades; perquè un és com és, perquè és fàcil tornar a caure en els mateixos errors.

La Dolça Carola 1

La Dolça Carola 2

La Dolça Carola 3

Yearbookyourself.

2008-10-30T19:01:00.020+01:00

Amb aquesta web podreu veure la pinta que faríeu com a estudiants americans durant els anys 30, 40, 50,60, etc. L' únic que heu de fer és entrar en aquesta web: Yearbookyourself , i pujar la vostre imatge intentant ajustar-la al marc de la foto que us donen.

Aquest és el meu resu ltat :

21.651

2008-10-28T20:26:00.007+01:00

Podria ser la data d’una nova pel·lícula de ciència ficció, o un número de loteria, o potser una combinació de caixa forta... Doncs no!, no és res de tot això. Aquest nombre màgic, és la creu que he de portar durant tot el curs escolar.

Pel Departament d’Educació, els interins/substituts, no som res més que un nombre entre molts altres. I així desposseïda la persona d’identitat, anem d’una escola a un altre a la recerca de reconeixement, d’estabilitat i de dignitat.

Ei, Que existim! Que no som només un nombre!

Tal vegada un dia els “sense nom” es prenguin la justícia per la seva mà, facin valer la seva identitat i la utilitzin per reivindicar els seus drets. Aquell dia, finalment, els nombres es materialitzaran en forma de NOMS i COGNOMS.

Fets, gent, invents i moments que han canviat la història de la humanitat.

2008-10-22T17:20:00.014+02:00

Per intentar fer una mica més participatiu el meu bloc, ja que moltes vegades em dóna la sensació que és tansols un monòleg. Per aquest motiu, us proposo fer un post participatiu. La pregunta que deixo a l’ aire, i de la qual espero resposta, és la següent:

Quin creus o quins creus que han estat els fets, invents o moments històrics més importants de la història de la humanitat? Seria d’ agrair que contestéssiu també el perquè ho creieu.

Per tal de trencar una mica el gel, començaré jo contestant a la pregunta:

La caiguda del mur de Berlin:

Doncs sí, aquest és un moment important per la història de la humanitat, i sobretot, per la història més recent. Molts historiador situen la fi de la Guerra Freda en la reunió que van mantenir a Malta George Bush (pare) i Gorbatxov ( el de la taca al cap) l’ any 1989. Jo en canvi escolliré un fet més popular, que ha quedat gravat en la retina de molta gent: la caiguda del mur de Berlín.

Hi han forces motius per creure que aquest moment és, hi ha sigut important per l’ esdevenir de la història. Un d’ aquest fets és la victòria del Capitalisme Liberal ( tant en boca de tothom aquests últims mesos), en front del Comunisme. La caiguda de l’ URSS significa també la caiguda del país paradigma del comunisme, i per tant, el comunisme es veu seriosament afectat, ja que un dels països comunistes per antonomàsia renega d’ell com a sistema polític i social ( Perestroika). A partir d’ aquest moment EUA esdevé per definició, la gran potència mundial. Així el país defensor del Liberalisme econòmic, passa a ser un exemple de desenvolupament econòmic per d’altres països que intenten emular al gran vencedor de la Guerra Freda. EUA a partir d’ aquest moment, fa i desfà al seu caprici. Però així com la fi de la Guerra Freda, suposa la fi de la guerra de blocs i la victòria del capitalisme, no és però la fi d’ una sèrie de conflictes que tenen el seu origen durant la Guerra Freda i que perduren a l’ actualitat:

- La guerra d’ Afganistan i els conflictes per el control de l’ Àsia Central – y dels seus hidrocarburs- y la conseqüent reestructuració geoestratègica de la regió.

- El conflicte àrab-israelí, no és un conflicte originat durant la Guerra Freda, no obstant, va ser utilitzat per les dues grans potencies com un conflicte de la Guerra Freda.

- La situació de crisis permanent que es viu a l’ Orient Mitjà, amb implicacions a l’ Índia.

La falta d’ un enemic, i sobretot, la rapidesa inesperada de la descomposició de l’ URSS, va provocar una crisis ideològica sense precedents en la potència guanyadora. La falta d’ un enemic es convertia en un obstacle i en un buit per una futura política estratègica mundial. Aquest és el motiu de l' aparició del Neoconservadurisme, personatges com Fukuyama, Huntington i Brzezinski, entre d’ altres, esdevindran els ideòlegs d’ aquest nou corrent de pensament. Una nova ideologia que donarà les pautes i guiarà la política geoestratègica de l’ administració Reagan i dels coneguts Bush.

International Philosophy

2008-10-21T22:07:00.001+02:00

Asensi Snake: Sailing Ships

2008-10-17T16:31:00.005+02:00

Bueno, bueno... Aquí teniu una nova entrega de "Photoshop and Versions". Aquesta vegada amb un tema dels Whitesnake: Sailing Ships. La cançó té melodia de veu, però com jo no canto massa bé, per no dir gens, he tocat la melodia de la veu amb la guitarra. Veure el tema original

La Unió de dos móns oposats.

2008-10-14T12:52:00.005+02:00

Un dels primers grups de rock en gravar un disc amb una orquestra filharmònica, van ser els coneguts Deep Purple. Dos móns totalment oposats s’ ajuntaven per fer un projecte en comú; l’ ordenat món de la música clàssica i el desmelenat i caòtic món del Rock s’unien per crear el Rock Simfònic. Més tard aquesta moda també passaria al heavy metal, aquesta influència de la música clàssica en el món del Metal s’ anomenà: Metal progressiu. Per tal de representar aquests dos moviments i moments musicals, proposo dos vídeos:

El primer vídeo és el “Concert For Group and Orchestra” dels Deep Purple amb la Reial Orquestra Filharmònica:

El segon és el “Concert Suite For Electric Guitar & Orchestra” del guitarrista suec Yngwie Malmsteen:

La Crisis Ninja

2008-10-09T21:38:00.006+02:00

Si voleu entendre com s' ha arribat a aquesta situació de crisis mundial, d'una manera planera i sobretot: ENTENEDORA. Aquí teniu el bloc d'aquest senyor de 70 anys, que ja ha rebut més de 800.000 visites, on s' exposa en una serie de punts: des de l' origen de la crisi fins els esdeveniments més recents.
El bloc és el següent: La crisis Ninja.

Aquest matí ha estat entrevistat als Matins de TV3, aquesta entrevista no la he trobat, en canvi, he trobat aquesta altra:

Cap de Setmana al Delta de l'Ebre.

2008-10-08T21:29:00.010+02:00

Si senyors, estem en crisis! Però això no ha impedit que la família al complet ( àvia inclosa), anés a passar el cap de setmana al Delta de l’ Ebre.

Un Delta de l’ Ebre en perill d’extinció, per la mania dels éssers humans de construir pantans i canals de rec a “tutti pleni”. Aquesta embòlia produïda per l’ estancament dels llims en les parts mitjanes del riu i dels seus afluents, que aportaven terra fèrtil al delta, és una malaltia endèmica a la resta del món. Així tenim casos com el Delta del Nil, que amb la construcció de la presa d’ Asuan, ha parat en sec l’ aportació de llims sucosos per l’ agricultura, obligant als agricultors a l’ utilització de fertilitzants per augmentar la productivitat de la terra, amb la conseqüent contaminació ambiental. Aquesta situació es pot fer extensible a d’ altres deltes com és el cas del Delta del Danubi, del riu Po o del Mississipí, entre d’ altres.

Què està en joc en tot aquest afer? Doncs simplement un dels passos més importants d’ aus migratòries del món. Aus europees i asiàtiques, que escapen del fred hivern del continent europeu, per anar a les terres càlides del Nord d’Àfrica a la tardor, per després a la primavera, amb els primers raigs de Sol a Europa, reprendre el camí de tornada.

I que més? Doncs tota l’ economia que gira al voltant de l’ agricultura i el marisc en aquest territori, que no és poca.

Aquí us deixo unes quantes imatges que pretenen fer palesa la importància d’aquest hàbitat natural, ja no només com a reserva de flora i fauna, sinó també com a mitjà de vida.

Worldwide telescope

2008-10-07T13:23:00.007+02:00

Després de provar moltes versions de mapes interactius de l' univers, em quedo amb la nova proposta de Microsoft, Worldwide Telescope.
Microsoft a posat en marxa aquest telescopi virtual que et permet explorar 1,2 milions de galàxies. També tens l' opció de connectar el teu ordenador amb alguns dels telescopis més potents de la terra, aquesta opció requereix però la necessitat d' un ordinador bastant potent. Un altre aspecte millorat de les altres versions, és que aquesta conté l' opció de tours galàctics amb explicacions incloses.
Així que, per tots aquells amants de l' astronomia, aquesta és una eina molt útil per observar els esdeveniments increïbles que succeeixen més enllà dels confins del nostre petit planeta.
Aquí teniu el vincle a la pàgina Web del telescopi : http://www.worldwidetelescope.org/ . Els impacients veureu que el programa és una mica lent de descarregar, però el temps d'espera serà altament recompensat.

Estudi en Re menor

2008-10-01T23:30:00.005+02:00

Aquí us delecto amb un altre super fotomontatge dels meus, i de fons, una modesta versió d' un estudi del gran mestre Fernando Sor.

Spamalot

2008-09-29T14:22:00.008+02:00

Aquest cap de setmana vaig anar a veure Spamalot, musical dels Monty Python basat en la películ.la: Los Caballeros de la Mesa Cuadrada. Encara que coneixia l’ argument de la peli i moltes de les escenes i diàlegs de l’ obra, m’ha agradat molt. L’ escenografia està molt ben feta , els personatges estan molt aconseguits i l’ obra que dura dues hores (una hora cada acte amb un descans de 20 minuts) passa volant, reflexa de lo divertida que és. Per tant, recomano a tots els que heu vist la peli, i encara més, a aquells que no l’ heu vist, que aneu a veure aquesta genial obra. Viureu les aventures del rei Artur i els seus cavallers a la recerca del Sant Grial, on les situacions absurdes i surrealistes serveixen als Monty Python per carregar contra la Monarquia, la religió, els valors tòpics de les pel·lícules de cavallers ( valentia, honor, etc.), l’ amor...

Aquí teniu un fragment del musical a Brodway:

El següent vídeo és de la pel.lícula, és un dels fragments que no surt al musical i que vaig trobar a faltar:

La Memòria perduda dels vells arbres de Plàntidor.

2008-09-26T12:40:00.005+02:00

Era una nit silenciosa, el bosc es confonia amb les ombres, la lluna plena semblava mirar-s’ho tot des de dalt, com una observadora atenta i incansable. Així va ser com Baldrior havia sentit des d’ un bon moment, avisat pels arbres dels marge del bosc, la presència inesperada d’ aquell visitant tant estrany. Baldrior fill de Palduín l’ Àgil, estava observant des de la seva guarida de l’ arbre l’ estrany ésser que, no se sap per quin motiu, s’ havia perdut dins el frondós i antic bosc dels Elfs Negres. El jove elf encara no s’ho explicava, ell pensava que totes les races de la terra del foc tenien por d’ endinsar-se dins del bosc dels Elfs Negres. Tothom coneixia la ferocitat dels Elfs del bosc, i sobretot, en els temps que corrien: temps de guerra contra els humans.

Les coses havien estat diferents en les èpoques de l’ antigor, on tots vivien en pau i harmonia. No era estrany, en aquell temps, veure homes travessant els boscos sense por a la mirada, fins i tot amb el privilegi de gaudir de la ciutat arbrada. Però la pau va ser estroncada, arrencada com les arrels d’ un arbre, el dia en que els homes van començar a talar els vells roures i alzines de la regió de Plàntidor. Quanta memòria s’ havia perdut en aquella matança; la història de part de l’ antigor s’ havia esborrat, els arbres més antics de la terra havien estat eliminats. Mentre recordava aquesta terrible pèrdua, les llàgrimes van començar a escapar dels ulls del jove elf. Ara ja no sentiria mai més les velles històries dels inicis dels temps: tots aquells escenaris meravellosos, tots aquells personatges... Totes aquelles històries s’ havien perdut com les llàgrimes es perden en la pluja. La veu imparcial de la història havia deixat d’ existir, ara cada bàndol n’escriuria la seva.

Els pensaments es foren diluint lentament, i la figura bellugadissa que tenia al davant, va tornar a centrar tota la seva atenció. Mai no havia vist un ésser amb aquell aspecte, no faria més de tres pams d’ alçada, era molt més petit que el més petit dels hobbits. Tenia unes orelles molt grans, que queien doblegades sobre les espatlles i els ulls eren dues escletxes on restaven amagades dues ninetes vermelles.

L’ Elf va parlar en la llengua comú amb veu alta i clara:

- Què se li ha perdut a un ésser tant estrany en una terra tant llunyana? –va preguntar.

L’ ésser es va girar mirant directament on es trobava Baldrior, semblava que la presència de l’ elf feia estona que havia deixat de ser un misteri per aquell personatge tant singular.

- Hola elf del bosc, voldria parlar amb el teu rei, senyor dels vells roures i rei dels boscos tenebrosos – va respondre- Porto notícies importants que poden ser claus en l’esdevenir de la guerra. Serieu tan amable de portar-me davant s’ ha majestat? No tenim temps per perdre, els fils del destí ja s’ han començat a teixir.

- Perquè hauria de portar-vos davant el rei. Quin emissari es presenta a casa d’ un senyor per la porta del darrera?- Va contestar l’ elf amb duresa.

- En temps de guerra les grans comitives són fàcilment descobertes, l’ única manera d’ enganyar l’ enemic és deixar-se veure el menys possible. No penseu vos el mateix?- va respondre el petit visitant amb veu nerviosa.

- De quina terra dieu que veniu? I quina raça vol presentar els seus respectes al rei dels Elfs Negres?.

- Sóc de les terres del nord, més lluny de la llacuna grisa, on les mirades dels homes i dels elfs mai n’han penetrat. La meva raça és tant antiga com la dels vells roures i alzines, dels quals hem sentit i hem planyit molt la seva pèrdua. Cançons tristes recordaran per sempre la història de la seva desgràcia. Per aquest motiu, necessito parlar amb el vostre rei, només així podrem donar descans a la memòria dels que van perdre la vida.

- D’ acord, crec la teva història. Els teus ulls no demostren maldat, i la teva veu és ferma i forta. No sembla pas la veu tremolosa que denota l’ engany del miserable.

Baldrior va xiular, i al cap de pocs segons, una formació d’ elfs va aparèixer del no res.

- Dèntorin agafa als teus homes – va dir amb autoritat- i emporteu-vos aquest ésser davant del rei. Segons diu, porta notícies importants per l’esdevenir de la guerra. De totes maneres, sigueu previsors i no el perdeu de vista.

- Pel que fa a tu, petit i estrany visitant - va dir Baldrior mirant al petit ésser - Espero que les noves que portes ens ajudin a guanyar aquesta guerra, massa sang s’ ha vessat ja a la terra.

- Em dic Rentor – va respondre - i jo també ho espero. Són temps difícils els que queden per venir, però l’ esperança no s’ ha de perdre mai. Fins un altre, mai es sap si els nostres camins es retrobaran, la vida dóna molts tombs.

Baldrior es va quedar mirant com la comitiva es perdia entre les branques dels arbres. No podia parar de pensar quines notícies eren les que havien portat a un ésser com aquell, tant lluny de les seves terres. I si aquestes notícies serien una veritable esperança de veure el final d’ aquesta maleïda guerra. Amb tots aquests pensaments, es va quedar adormissat a la branca del vell roure, feia molts dies que no descansava.

Aquest relat va dedicat al Salva, un gran admirador - com un servidor - de l’ obra de J.R.R.Tolkien.

Vicky Cristina Barcelona

2008-09-22T12:50:00.009+02:00

Aquest cap de setmana vaig anar a veure la tant esperada pel·lícula de Woddy Allen: Vicky Cristina Barcelona. He de dir que la películ.la m’ ha decepcionat bastant. Intentaré sintetitza els motius d’ aquesta decepció en els següents punts:

La Barcelona que s’ ensenya a la pel·lícula és una Barcelona turística i luxosa que no deixa de ser una interpretació banal de la realitat. Les cases, els àtics luxosos i els monuments típics i tòpics de la ciutat (sobretot, i únicament, centrats en l’ obra de Gaudí) fan que la películ.la esdevingui un mostrari de riquesa material, però de pobresa cultural. On estan la resta dels edificis modernistes de la ciutat i la resta dels barris enigmàtics ( Raval, Barceloneta, Gràcia, etc.)? En teoria una de les protagonistes ,la Cristina, a fet un master de cultura catalana i està enamorada del modernisme català, doncs poc bo a de ser el master que ha fet aquesta noia.
Un altre aspecte que m’ ha sobtat és que no surt a penes ninguna referència a la cultura catalana. A la versió original només es parla en Anglès i en Castellà, la llengua catalana no apareix ni per casualitat. Al llarg de la pel.lícula hi han molts tòpics espanyols com el flamenco ( en la películ.la sona constantment Entre dos aguas de Paco de lucia), la guitarra espanyola és també aprofitada en tot moment i els personatges de Bardem i Penélope tenen un clar caràcter llatí. La meva pregunta és: On està la rumba catalana?
Com pots tenir un planter de protagonistes que estan tant bones i no ensenyar un sol pit? Les escenes de sexe són convertides en meres insinuacions angelicals, on el màxim clímax és un petó “castizo” entre la Scarlett i la Penélope.
Fins l’ entrada en escena de Penélope cruz, la pel.lícula resulta un tant soporífera. Al començament, una veu en off (una mica repetitiva) explica d’ una manera un tant monòtona, la història sentimental i la personalitat de les dues protagonistes. Així des d’ un bon començament, es fa evident el gir sentimental que tindran al llarg del film aquests dos personatges.

Com em temia després de veure les últimes pel.lícules de Woddy Allen, Vicky Cristina Barcelona és un reflex de la pèrdua de força i creativitat d ‘aquest autor. Potser és el moment de que Woddy Allen torni a Nova York, i així, puguem retrobar al gran director que és.

Antoine Dufour & Tommy Gauthier - Naissance

2008-09-16T16:36:00.005+02:00

Hi ha vegades que les paraules sobren, perquè s' esdevé el moment d' endinsar-se en els sons i les seves melodies.