Malgrat en el temps, capítol 2

Orgullós de la feina feta el curs passat, decepcionat per no poder donar-li continuïtat, però amb ganes d'encetar nous projectes.

Desmuntant conspiracions?

Llàstima, que tot i administrar proves tant inqüestionables com aquesta, es continuaran publicant articles i llibres qüestionant l'arribada de l'home a la Lluna.

Reportatge: Malgrat en el temps. Capítol 1: de la vil·la romana a la torre del castell.

Els alumnes de 2n d'ESO de l'institut Ramon Turró i Darder estan realitzant una sèrie de reportatges sobre la història de la nostra vil·la, Malgrat de Mar. Mitjançant els edificis i el símbols del nostre poble: la torre del castell, l'església de Sant Nicolau, els edificis modernistes, la pilona,etc. Els alumnes ens expliquen la història de Malgrat, des dels seus orígens, estretament lligats a la baronia de Palafolls, fins a l'actualitat.

Aquests reportatges neixen amb la idea de fer visible i publica la història de la vil·la, una història que es pot anar reconstruint mitjançant la seva fisonomia; carrers, barris, racons i edificis, i que moltes vegades és ignorada per molts dels vilatans, perquè mai els ha estat contada.

Aquí teniu en primícia el primer reportatge:

El currículum es menja al docent

Primera entrada de l'any i primera conclusió:



Amb massa freqüència; el currículum es menja al docent i suposa un llast per a la bona pràctica de la professió.

BON NADAL !!

Temes de la història que interessen tant a joves com a adults

Als alumnes de l'alternativa de religió els ha agradat tant el tema de la civilització egípcia, que han acabat amb cara de faraó.

Hi han temes dins de la història que fascinen i desperten interès per a ells mateixos, aquest és el cas de la civilització egípcia. Això facilita molt la feina del docent, ja que l'esforç per fer atractiu el tema ja gairebé està fet. Aquest interès respon i va en relació moltes vegades, al volum de material divulgable que ha generat el fet o període històric, i també és molt important la quantitat de sensacionalisme i dosis de misteri que pot produir.

Crec que, així com la divulgació científica ha pogut crear aquesta admiració i fascinació per a la història de la civilització egípcia, podria fer el mateix amb altres temes que, potser no són tant sucosos com aquest, però també són essencials per entendre la nostra història comuna.

Un quaterback molt murri

Dos punts brillants suspesos en la foscor còsmica

Aquest cap de setmana passat, uns quants amics vam anar a gaudir d'una jornada astronòmica al pla de la calma (Montseny). De fet, és fer una cosa que la humanitat ha fet des de temps immemorials; mirar damunt dels nostres caps i deixar volar la imaginació. Ara ho fem amb molt més coneixement que no pas els nostres avantpassats, hem anat matant monstres alhora que destruint mites. Possiblement d'aquí milers d'anys, quan els que ocupin el nostre lloc mirin al cel, pensaran: en quines coses més estranyes creien els nostres avantpassats... Però estic segur que encara quedaran molts misteris per resoldre, i encara hi haurà lloc per a la imaginació. Així ho crec i així ho desitjo.

La imatge següent m'ha arribat a les mans gràcies a un d'aquests amics dels quals us parlava al començament del post, company de jornades astronòmiques, d'universitat i de tantes altres aventures. És una imatge de dos vells coneguts, però observats des d'una perspectiva poc usual. Sí senyors, són la Terra i el seu satèl·lit inseparable. La imatge ha estat presa per la sonda Messenger, que té com a missió estudiar uns cossos rocosos, anomenats vulcanoïds, ubicats entre Mercuri i el Sol. I, vet aquí, que de camí; ha pres aquesta foto tant peculiar de nosaltres.

Donnie Darko ( 2001 )

Aquest any una de les pel.lículas clàssiques que es projectaven al festival de cinema fantàstic de Sitges era Donnie Darko. Com a Sitges no la vam poder veure, avui hem passat la sessió a casa. Aquesta pel.lícula que va passar desapercebuda als cinemes d'arreu l'any de la seva estrena, ha esdevingut una obra molt comentada i valorada per la crítica.

No explicaré res de la trama, perquè des del començament tot esdevé capdal per entendre el desenllaç. Si voleu podem fer servir aquest post per comentar la pel.lícula, així que us animo a veure-la i obrir un col.loqui.

Aquí en teniu un tast en forma de tràiler:




Laia, si vols pots començar a obrir la llauna.

Rosling i els seus gràfics

L'altre dia vaig veure aquest reportatge de Redes i vaig quedar impresionat de la lectura que permeten els gràfics que ha creat Hans Rosling. En ells queda perfectament reflectida l'evolució socioeconòmica de continents i països al llarg del temps.

Aquí teniu l'enllaç a la pàgina web dels gràfics on podreu jugar amb ells: gapminder.

L'egiptòleg Josep Cervelló

La passió i la dedicació a la feina gairebé sempre tenen la seva recompensa, tots els que hem tingut el plaer de conèixer en Josep, sabem que aquestes qualitats són inseparables de la seva persona. Aquesta setmana passada va ser una agradable sorpresa llegir aquest article en el Periòdico: Egiptòleg i detectiu.

Martín Vide i el canvi climàtic

El doctor Martín Vide és per mi una font de les més fiable en el panorama científic quan es parla sobre temes de climatologia, els seus arguments estan sostinguts per uns fonaments molt sòlids i per molts anys de dedicació a l'estudi del clima.

Us penjo el primer dels cinc vídeos d'una durada de 5 minuts, en els quals Martín Vide contesta d'una manera molt entenedora - com a gran comunicador que és-, preguntes referents al canvi climàtic. Per visualitzar els altres quatre només heu d'esperar que apareguin el ventall de vídeos a la part inferior de la pantalla al final del vídeo, o l'altre opció és anar directament al youtube.

Venècia, Florència i Pisa.

El títol de l'entrada és també l'ordre en que hem vist aquestes tres ciutats, recomano a tothom que vulgui visitar-les que comenci per l'ordre invers: primer Pisa, després Florència i per últim Venècia. Encara que per mi l'ordre ideal seria Pisa, Venècia i Florència, perquè va, des del punt de vista turísticocultural, de menys a més, però no la suggereixo perquè geogràficament aquesta última opció és la més complicada.

Un cop dit això, aquí us penjo algunes instantànies del viatge:

Venècia

La illa de Burano alberga un petit i encantador poble de pescadors on hi ha una mena de competició per veure qui té la casa més ben pintada.

La fassana del teatre de l'opera amb les seves nombroses arcades mira directament al gran canal des d'una posició privilegiada.

Davant de la plaça Sant Marcos, la llum de la lluna és acaronada pel gran canal, mentre els pals del moll resten immòbils a l'espera d'alguna góndola.

Florència

El vianant emmudeix quan entra a la piazza del Duomo i es troba de cop amb la grandiositat i majestuositat de Santa Maria del Fiore.

El David de Miquel Àngel és considerada l'escultura més bella feta per l'home, jo per desconeixença no sóc capaç d'afirmar tal cosa, però si que puc afirmar que és la més bella que he vist.

La tomba de Galileo Galilei ubicada a la Santa Croce, on hi ha una placa amb Júpiter i les seves llunes més grans: Io, Calisto, Gamínedes i Europa, ja que fou ell qui las va descobrir i veure per primera vegada.

Vistes de Florència des de la Piazzale Michelangelo: el Palazzo Vecchio a l'esquerra, la Gemma i Santa Maria del Fiore al centre i la Santa Croce a la dreta de la imatge.

Pisa

La llum de la posta de Sol il·lumina amb tons ataronjats les parts més altes de la Torre de Pisa i de la catedral l'últim dia del viatge.

Petita però vistosa, Santa Maria della Spina descansa a una bora del riu Arno mentre espera que el turista se la trobi per sorpresa.

Israel i Palestina origen d'un conflicte: Promises

Abans de començar a explicar la història del conflicte, us penjo un documental que crec que és molt il.lustratiu de la situació a Israel/Palestina.

SINOPSI
Amb la mort d’Arafat el conflicte israelita-palestí entra en una nova etapa d’incertesa que sembla ja un cercle viciós sense sortida. Promises es un documental sobre els diversos viatges que van realitzar els directors de la pel·lícula a través de les comunitats palestines d’Israel, els assentaments de la riba occidental del país i els barris de Jerusalem. Allà coneixen i posen en contacte a nens palestins i israelites de edats compreses entre els nou i els tretze anys. El documental explora la natura d’aquestes fronteres salvatges i explica la història d’aquest nens que s’arrisquen a creuar les línies fixades a sobre els mapes per retrobar al seus veïns i amics. La visió oferta va més enllà de les notícies de política internacional que rebem diàriament, oferint un refrescant, humà i en moments humorístic retrat d’aquest conflicte. Aquest documental, aclamat en un nombre innombrable de festivals, es va rodar al llarg de tres anys (1997, 1998 i 2000) durant un temps de relativa calma, després de la firma dels acords de Oslo i abans de la darrera entifada. Codirigit por la sud-africana Justine Shapiro, el estadounidenc B.Z. Goldberg y el mexicà Carlos Bolado, el treball es presenta com un interessant mirada de lupa sobre el dia a dia d’aquell territori nascuda d'una primera trobada de Justine amb la realitat a Israel el 1995. Les intenses emocions que hi va viure li van inspirar rodar el documental. Goldberg, que havia estat periodista a Israel durant la primera Entifada, també portava temps volent explorar la relació dels nens i el conflicte. Amb l’ajuda de Bolado es van posar mans a l’obra i va crear una pel·lícula imprescindible per a qui tingui mínim interès pel veritable conflicte entre israelians i palestins, perquè aquesta cinta ofereix un focus de llum sobre la base de tots els mals a l’Israel actual: el desconeixement mutu. És aquest desconeixement el que els duu a desconfiar, i amb la desconfiança, neix l'absència de respecte i l'odi. Shapiro, Golberg i Bolado realitzen un magnífic treball documental i aborden un conflicte sagnant el del qual final sembla cada dia més lluny.

Font: www.cineclubdioptria.org

Israel i Palestina origen d'un conflicte: Introducció.

Imatge satèl.lit del territori de la discordia, des de la distància pot semblar un territori més, però és l'esència del conflicte.

Aquest dijous he començat a fer un curs al col.legi oficial de doctors en filosofia i lletres anomenat: "Israel i Palestina. Un exemple per treballar els conflictes actuals i la cultura de pau a l'aula".

L'entrada que començo avui, intenta ser una finestra per fer-vos arribar la informació d'allò que estem treballant al curs, i també ser un canal per fer arribar informació sobre un conflicte que , analitzat només mitjançant la nostra premsa, queda notablement desvirtuat. Penseu que la informació que ens arriba a casa nostra mitjançant la premsa escrita i la visual, és una informació que està monopolitzada per dues o tres agències internacionals: Reuters, France Press, BBC i poques més. Així ens podem trobar moltes vegades, que diaris d'ideologies suposadament contraposades, exemple: país i el mundo, comparteixin la mateixa font d'informació, i fins i tot, moltes vegades apareix la mateixa notícia,amb un tractament similar i amb la mateixa imatge.

També hem de pensar que l'estat d'Israel destina moltíssims recursos econòmics en fer arribar informació a aquestes agències, en canvi, en el costat palestí, la situació de manca de llibertat de premsa, fa que les agències desconfiin de la informació que arriba d'aquest estat. I moltes vegades, per part dels mitjançs de comunicació, no hi ha un esforç d'anar a fer treball de camp i trepitjar el territori, en definitiva: fer de periodistes i anar a buscar la notícia, no esperar que t'arribi.

Tota aquesta situació fa, com he dit abans, que no tinguem una visió veraç del que esdevé al territori palestí. Amb cap pretenció, intentaré per un costat, realitzar un breu repàs històric del conflicte, per després veure des d'una perspectiva històrica, que està passant en l'actualitat en un dels territoris més calents del planeta.

Mirant cap a l'interior de la galàxia.

Les nits d'estiu són un moment idoni per veure un dels espectacles més grans que ens dóna la naturalesa, després d'haver estat la primavera observant la buidor de l'espai còsmic - el regne de les galàxies-, la terra es torna a encarar deixant-nos mirar l'interior de la nostra galàxia. Observar-la és tant senzill com : buscar un lloc apartat de les llums de les ciutats i mirar cap a dalt una nit clara i de lluna nova. Allà dalt sobre els nostres caps regnarà el camí de llet, la Via Làctia ens enlluernarà amb un camí farcit d'estrelles, estrelles agermanades a la nostra que giren i giren al voltant del seu nucli.

S'explica, que en una ciutat xilena, després d'haver patit un terratrèmol i haver-se quedat tota la ciutat sense llum, els serveis d'emergència van començar a rebre trucades de gent que deia que veien un núvol de pols al mig del cel. Aquests núvol de pols no era altre cosa que la Via Làctia, tota aquella gent estava contemplant per primera vegada la Via Làctia. El fet d'haver estat sempre a la ciutat envoltats de contaminació lumínica, els feia ser ignorants d'allò que havien tingut sempre sobre els seus caps.

No deixeu que sigui una desgràcia la que us faci veure aquesta meravella, marxeu lluny de les ciutats i contempleu l'espectacle, que és gratis i tan sols requereix la voluntat de fer-ho.

Un comiat inoblidable

Aquest divendres els nens i nenes de la meva classe, junt amb els seus pares i mares, em van fer un regal que gairebé va fer sortir aigua salada- allò que anomenem llàgrimes- dels meus ulls. Em van emocionar i, per sobre de tot, em van fer sentir molt, i molt útil i vaig gaudir de la satisfacció del reconeixement a la feina ben feta. Si senyors, això no es paga ni amb tot l'or del món!

Aquesta és la carta que acompanyava als regals:

Aquest és el regalàs que m'han fet els meus nens i nenes i els seus pares:

Així és com em veuen els meus alumnes, hi han detalls boníssims!

Per cert, la Gemma també s'ha emportat, de rebot, la seva part del regal, ja que dins de la funda hi havia una jornada de relax per dues persones a les termes Victòria de Caldes de Montbui amb dinar inclòs.

Ara parlant en serio, i tret de la funda que és un regal increïble, el millor regal de tots és tenir una feina on es valori el teu treball, tant per part dels alumnes com per part dels pares. La pena és que això avui en dia en el món de l'educació quasi mai esdevé una norma, tot el contrari, la nostra feina fora de ser valorada, és posada en dubte i és qüestionada per tota la societat.

Adeus, José Saramago

Ahir quan tornava amb el cotxe de la festa de L'AMPA, i amb l'emoció encara latent pel comiat que em van fer els pares i mares dels meus nens, vaig assabentar-me per la ràdio de la mort de Saramago. Suposo que per aquest motiu, la notícia em va sobtar i alhora em va deixar amb un regust amarg a la boca. De fet, feia pocs dies que havia acabat de llegir la seva última novela: CAÍN, admirat com sempre per la lucidesa de la seva quasi centenària ploma.

Saramago és un autor que m'ha acompanyat des de la segona dècada de la meva vida, on el vaig conèixer a través de la seva obra: La caverna. A partir de llavors, la seva inconfusible prosa ha ocupat un lloc privilegiat a la meva tauleta de nit, i la seva signatura sempre ha estat per mi un aval de bona literatura. Una de les coses que més m'agraden d'aquest escriptor, és la seva capacitat d'anàlisis i de crítica; com arriba a dibuixar des de la ficció, un retrat brutal i precís de la societat actual i de les seves nombroses carències.

Com a punt i final a aquest adeus, vull fer-ho amb el começament de l'últim llibre que he llegit d'aquest gran mestre, un llibre que redimeix una injustícia, del suposat ésser més just de la Història:

“Cuando el señor, también conocido como dios, se dio cuenta de que a adán y eva, perfectos en todo lo que se mostraba a la vista, no les salía ni una palabra de la boca ni emitían un simple sonido, por primario que fuera, no tuvo otro remedio que irritarse consigo mismo, ya que no había nadie más en el jardín del edén a quien responsabilizar de la gravísima falta…“

Els escenaris dels vuitanta

Què passa quan juntes dos cracs en un mateix escenari? Doncs això:

Shakespeare i Sòcrates

Quina relació poden tenir aquests dos grans genis, us estareu preguntant. Qui no coneix, encara que només sigui pel nom, al pare del concepte filosòfic i el gran dramaturg?

Si mirem l'extensa bibliografia que hi ha dels dos autors, en podríem fer muntanyes i muntanyes amb ella: llibres sobre l'obra, la vida, la filosofia, etc. Però en realitat, no tenim ni d'un ni de l'altre, una informació de primera mà ni en primera persona de com eren en realitat aquests dos genis. En el cas de Sòcrates, tot allò que sabem d'ell ens bé explicat pels diàlegs socràtics, tot escrit per terceres persones i on hi podem posar un vel de dubte a tot el que ens expliquen. I en el cas de Shakespeare, les recerques de rates d'arxiu només han donat informació fiscal: algun registre de propietat, la participació de l'autor en algun litigi, etc. En el cas d'aquest últim, almenys ens ha arribat la seva obra, escrita del seu puny i lletra.

Un altre incògnita que comparteixen és el seu veritable aspecte físic,la imatge que tenim d'ambdós més a dalt, podria ser perfectament equivocada.

Només puc assegurar una cosa: d'aquests dos genis en sabem menys del que en parlem.