Nit de Reis al TNC

Aquest dissabte vam anar a veure una obra d' un dels dramaturgs amb més entrades al google, i un dels quals, la seva obra és referència en les pelis on hi ha una escena de classe de literatura anglesa.Sí, amics! Estic parlant de: William Shakespeare.

L'obra que vam veure té com a nom : Nit de Reis. És una comèdia on les diferents formes d' amor i la follia que aquest pot arribar a originar, fins i tot en les ments més lúcides i brillants, va apareixent i manifestan-se al llarg de l'obra i contagian-se com un virus a través de les ànimes dels seus personatges. El text és boníssim, i els intermediaris entre el públic i l'autor, els actors, estan en tot moment a l'alçada de la gran qualitat de l' obra.

Sinopsi de l'obra:

"Nit de Reis és una comèdia sobre la dolce vita. A Il·líria, el mític país on Shakespeare situa la que diuen que és, potser, la seva comèdia més perfecta, sembla que ningú necessiti treballar per satisfer les necessitats vitals bàsiques. És per això que hi imperen la sensualitat, el desig i, és clar, l’amor. Però com que el goig gairebé mai és complet, a cada cantonada ens esperen el desencís, l’amargor, el patiment i, fins i tot, la crueltat i la violència.

A Nit de Reis gairebé tothom està boig. Uns estan bojos d’amor: són els que saben mirar cap endins i parlar en vers. I dic que miren cap endins perquè cap enfora hi miren ben poc. És com si qui estima es fabriqués l’objecte de desig a la seva mida, prescindint de les evidències que imposa la realitat. I com si l’ésser estimat estigués massa enfeinat estimant-ne un altre, que tampoc l’estima a ell, per adonar-se que hi ha algú que l’estima… Els altres, els que no saben cultivar l’esperit o no hi estan interessats, es dediquen a menjar, beure i fer-se unes bromes que ens resulten tan divertides com terribles. Potser l’únic amb una mica de seny és, paradoxalment, qui no n’hauria de tenir: el bufó Feste. És com si estigués avorrit d’aquesta guilladura que impera a Il·líria i fos aquí per fer-nos saber que si la saviesa es converteix en una bufonada, la bufonada esdevé una forma de saviesa.

Nit de Reis és una comèdia romàntica i sentimental, sí, però també és una farsa vital i esbojarrada. I no sé si mai havia vist aquests gèneres tan ben combinats! El mateix subtítol de l’obra, El que vulgueu, ja ens avisa que no hi busquem cap coherència. És com si la barreja d’estils fos una metàfora o un reflex de la imatge caòtica del món. El savi Peter Brook diu que el poeta isabelí tenia un peu al fang, un ull a les estrelles i una daga a la mà. Doncs… això.

Benvinguts a Il·líria, un país on tothom parla d’amor (en vers, of course!), un territori arriscat, un país de bojos, un país on tot és possible."

Josep Maria Mestres

Aquí teniu el tràiler de l'obra:

Els nois d'història (Alan Bennett)

Amb quin d'aquests dos professors/es us quedaríeu:

Un professor que vol que els seus alumnes assoleixin un coneixement, però no un coneixement orientat per a la vida, sinó un coneixement dirigit a superar unes proves acadèmiques. Ex: Primer i segon de batxillerat són dos cursos pensats per aquells alumnes que volen accedir a la universitat, on en teoria es prepara a l’alumne per a la prova de selectivitat. En moltes escoles i acadèmies, s'intenten donar eines perquè l'alumne que s'enfronta a un tribunal o examen pugui sorprendre a aquest tribunal o examinador. Moltes vegades els docents d'aquestes escoles i acadèmies encaren la seva professió amb aquest únic objectiu, en un intent d'aconseguir el màxim d'aprovats.

O per el contrari, un professor/a que es proposa enriquir als seus alumnes en tots els aspectes culturals, perquè més endavant puguin gaudir i intentar comprendre més aquest món en el que ens ha tocat viure. Amb un objectiu per sobre dels altres: intentar ensenyar a pensar.

Per tant la casuística és aquesta: un professor/a que és pràctic en la seva feina, vol uns resultats. O un altre que valora més altres aspectes menys formals, que prefereix primer formar a persones i donar menys importància als resultats acadèmics.

Ja sé que gairebé tots direu que ni un ni l’altre, que podria ser un compendi de tots dos. I així treien la part més bona de cada cas, obtindríem un frankenstein de professor/a perfecte. Ara bé, creieu que hi ha el mestre/a perfecte?

Doncs aquest és del tema sobre el que tracte l’obra: El nois d’història. He de dir que vaig anar al teatre pensant que veuria la versió teatral de El Club de los Poetas Muertos, i per sort, anava totalment equivocat. Recomano que l’aneu a veure, els actors ho fan molt bé (sorprèn l’actuació del Martí de Ventdelplà) i el text de l'obra és molt bo.

Spamalot

Aquest cap de setmana vaig anar a veure Spamalot, musical dels Monty Python basat en la películ.la: Los Caballeros de la Mesa Cuadrada. Encara que coneixia l’ argument de la peli i moltes de les escenes i diàlegs de l’ obra, m’ha agradat molt. L’ escenografia està molt ben feta , els personatges estan molt aconseguits i l’ obra que dura dues hores (una hora cada acte amb un descans de 20 minuts) passa volant, reflexa de lo divertida que és. Per tant, recomano a tots els que heu vist la peli, i encara més, a aquells que no l’ heu vist, que aneu a veure aquesta genial obra. Viureu les aventures del rei Artur i els seus cavallers a la recerca del Sant Grial, on les situacions absurdes i surrealistes serveixen als Monty Python per carregar contra la Monarquia, la religió, els valors tòpics de les pel·lícules de cavallers ( valentia, honor, etc.), l’ amor...

Aquí teniu un fragment del musical a Brodway:

El següent vídeo és de la pel.lícula, és un dels fragments que no surt al musical i que vaig trobar a faltar:

El Llibertí

Ahir vaig anar a veure El Llibertí al teatre Poliorama de BCN. És una obra altament recomanable , on la MORAL (com sempre) es veu qüestionada.

Amb un text molt treballat, l’obra ens relata els maldecaps que pateix Diderot (filòsof de la il·lustració) quan rep l’encàrrec d’escriure un article sobre La Moral a l’enciclopèdia que, juntament amb Rousseau, Montesquieu i Voltaire, està realitzant. Com pot l’autor, que sempre a cregut en la llibertat de l’individu, escriure un article de moral sense entrar amb contradiccions?. Aquesta és la gràcia de l’obra, la reflexió està assegurada.

Tota aquesta reflexió filosòfica, l’hem de situar en el context històric de la il·lustració (Segle de les llums) on l’ individu desplaça a Déu i passa a situar-se en el centre de tot. És el període de la raó, enfront de la superstició i de la ignorància. El moment històric on el dogmatisme moral de l’església catòlica, es veu qüestionat.