-Oda a l' amor?

És trist, però és veritat, el fet que l’ amor que ens han venut en la ficció; aquell amor de primera vista, aquell amor per sempre, aquella passió que no té fi, etc, no s’ ajusta en res a la realitat. Només hem de mirar el nostra voltant, les relacions de parella que observo solen distà molt de l’ amor perfecte de la ficció.
Parlem del començament d’ una relació qualsevol, que dir!, al començament tot és passió, desig, comprensió, tot es parla, no hi ha desconfiança, tot sembla perfecte...., a mesura que la passió va perdent intensitat comença a materialitzar-se la personalitat oculta de cada un , comença a aparèixer l’ egoisme, allò que semblava perfecte i impol·lut, comença a no ser-ho. És el moment de les concessions, un dels dos o els dos alhora començant a acceptar els defectes que van sorgint, com petites gotes de rosada a la pell de les seves parelles. El “mal caràcter” de la persona estimada comença a emergir com un tros de suro enfonsat , facetes noves de la personalitat de la nostra parella s’ ens són revelades.
Aquí és quant comença el moment de la veritat, aquí és on veritablement es veu la compatibilitat o la incompatibilitat dels caràcters; si aquella personalitat oculta que ens a començat a ser revelada, és tolerable, podem seguir endavant, podem adaptar-nos i intentar acceptar aquesta nova realitat, en canvi, si la personalitat oculta va en contra d’ aquells valors que creiem inqüestionables, la millor opció és acabar amb la relació.
És justament en aquest moment on es cometen els errors més greus, a vegades per por a la soledat, altres per comoditat, o altres vegades per allò que diu aquella dita castellana, “El roce hace el cariño”.
La realitat és que molta gent tot i veient que els seus valors, la seva manera d’ entendre la vida i les seves inquietuds existencials no coincideixen en res amb la seva parella, i veient que la seva vida no hauria d’ anar del bracet amb aquella persona, tot i això moltes vegades es continua amb aquesta relació advocada al fracàs. La pregunta és ;per què passa tant sovint això?
Jo crec que aquesta pregunta es pot respondre amb una metàfora, la parella seria com una bola de neu que es llença des de dalt d’ una muntanya, a mesura que va baixant, la bola de neu es va fent més gran, cada cop baixa més ràpid i és més difícil aturar-la.