Un cafè a l’ estació.

Quim agafa la tassa de cafè amb les dues mans, l'hi agrada aquesta sensació d’ escalfor sobretot en dies grisos i freds com aquest. La cafeteria al ser molt d’ hora encara està buida, només són tres les ànimes que mig omplen aquesta buidor. Una és la del mateix Quim i les altres dues són les d’ una dona d’ uns seixanta anys i la del gos que té assegut a la falda.

Alguna cosa de la dona desperta la curiositat d’ en Quim, potser el fet d'anar tant arreglada... Porta un vestit de dues peces de color blau fosc amb un mocador de color verd al voltant del coll, els seus cabells blancs com la neu estan tant ben pentinats que semblen pintats, el maquillatge no és gens recarregat i ressalta un cutis quasi perfecte per la seva edat. Aquesta elegància no només es fa palesa en el vestir, sinó també en el seu posat “quasi aristocràtic” i en la lleugeresa dels seus moviments. Mentre que amb una mà va acariciant el llom del gos, amb l’ altre aixeca la tassa de cafè amb dos dits i se l’ acosta als llavis amb moviments lents i elegants. Després, torna a deixar la tassa a la taula, agafa el tovalló i s’ eixuga la humitat dels llavis amb delicadesa.

El que sobta més en Quim és que encara no són ni un quart de vuit del matí d’ un dilluns feiner. Aquesta descontextualització de la imatge en l’ espai i el temps, és el que més el desconcerta. Aquí és on la curiositat fa despertar la seva imaginació, ja està imaginant l’ home que en aquells moments està apunt d’ arribar en el tren i que a l’ igual que la mateixa protagonista, té el cap ple de records i el nervis a flor de pell per la retrobada amb la seva estimada. Una més de tantes parelles, que per infortunis de la vida, s’ han vist separades i lligades a una correspondència tan sols de cartes, que han anat guardant com a petits tresors en una caixa . I ara després de tant de temps per fi tornaran a trobar-se, tantes coses tindran per explicar-se, tantes carícies per donar...

La imaginació d’ en Quim és de cop interrompuda pel so inconfunsible de l’ arribada del tren a l’ andana, és hora d’ aixecar-se i tornar a enfrontar-se a la monotonia del dia a dia. En Quim s’ aixeca i agafa les seves coses, no sense abans fixar-se en la reacció de la dona, amb la decepció de no veure en ella cap intenció d’ aixecar-se per anar a retrobar el seu estimat. Un cop a l’ andana, la mirada d'en Quim - encara aferrada a la fabulació - busca desesperadament a un galant entre els passatgers que baixen del tren. Finalment, i amb la decepció al cos, puja al tren que, amb una fredor metàl·lica el torna a la realitat.

Aquest petit relat que humilment he escrit, és conseqüència directe de les crítiques constructives de la Laia cap al meu bloc. Així que a ella va dedicat.