Aquesta setmana és l’ última que agafo el tren amb els que han estat els meus companys de feina aquests últims mesos de curs. En el tren s’han esdevingut des d’ afirmacions científiques de gran volada: Els marietes tenen el cul “respingón” ( Núria), com també gràcies en Joan ( internauta-filòsof-mestre i Friki de la guitarra ) hem après noves maneres de relaxació a la feina (made in Japan), amb forats a les parets de les oficines per posar-hi ...... i hem estat entretinguts intentant acabar els mots encreuats que la Sònia ens donava, i a la qual, no ajudàvem massa. I tot això, acompanyats sempre pel meu inseparable oset, que una fada màgica em va regalar.
Si hagués de posar música a l’ últim viatge que faré amb vosaltres, no podria ser un altre que aquesta:
Que tingueu sort en els camins que escolliu al llarg del vostre viatge. I qui sap! , els camins a vegades es tornen a trobar.
9 comentaris:
Avui m'he quedat a casa perquè demà tinc opos i estic tan avorrida que faria qualsevol cosa abans que estudiar, imagina't on arriba la meva mandra per estudiar que fins i tot m'he ficat en el teu blog.
Bueno en serio, està molt xula la teva entrada, el Joan deu estar plorant de l'emoció.... però QUINA FOTO!!!! quina cara, si sembla que estigui en el water.
Respecte a les afirmacions del tren, ratifico lo dels gays, està comprovat científicament, sis de cada set nois que he observat, han resultat ser "marietes" i fins i tot, alguns ni ho savien.
I per acabar aquesta imbecilitat de comentari, dir-te que ha estat molt guay compartir els viatges en tren amb tu, encara que siguis de sequndària
Així m' agrada Núria hem de prioritzar sempre el que és més important a la vida: primer el meu bloc i després les altres coses ( opos, oci, etc.)En referència a les fotos, crec que heu sortit molt guapos ( tot i la matèria primera amb la que he treballat). Per últim, espero haver tret una miqueta la mala fama que tenim els de secundària dins del món de primària.
P.D:
Sort per les opos!!
Gràcies pel comentari de la cara, com dirien els de YOIGO: "no sales mal en las fotos..." i ja sabeu com continua. Però tot deixant això de banda... no sabria per on començar. Suposo que la imatge del tren ja es suficienment definitoria: un viatge o milers, 1 camí o tants altres però mai el mateix, uns companys que donen sentit als seients que sempre ens envolten, unes paraules que omplen els sorolls, fins i tot amb silencis. Uns gestos, imatges que queden per sempre fins que semblen que s'han oblidat. La fredor del comiat tot segur de la rebuda al dia següent. Una seguretat que ja no hi és, una salutació que desapareix, la seguretat de les rutines es torna en record i anyorança. Com dirien en Cindirella "Don't know what you've got, till it's gone"
Ja és trist recordar per apreciar, per trobar a faltar mocadors blancs, somriures càlids i música amb fons de guitarra. Voldria que aquest tren m'acompanyés sempre però això no pot ser, per sort la maleta que porto de sempre està plena perquè he guardat tant com m'heu donat i això sí que dona per omplir maletes i trens.
Joan no et posis tant poètic, que encara em faràs saltar la llagrimeta.
Despedida
Entre mi amor y yo han de levantarse trescientas noches como trescientas paredes
y el mar será una magia entre nosotros.
No habrá sino recuerdos.
Oh tardes merecidas por la pena,
noches esperanzadas de mirarte,
campos de mi camino, firmamento
que estoy viendo y perdiendo...
Definitiva como un mármol
entristecerá tu ausencia otras tardes.
Jorge Luis Borges
Així és la vida: plena de trobades i comiats, com de penes i alegries. Tal vegada, tardes de somriures, són recordades amb llàgrimes als ulls. I penes ja passades, són recordades amb somriures. L’ ésser humà és per definició contradictori; ja que enyora el passat, tot ignorant la importància del present, i tot això, mentre només pensa en el futur.
Però Joan, sempre ens queda pensar que tot això no és tant important. Que només som pols d’ estrelles, capaces de pensar sobre les estrelles. Així que només em resta desitjar-vos: un bon camí cap al fi de la nit.
Per desgràcia els records duren tant com temps tenim per pensar-nos, en ocasions és una llàstima no ser pols amb totes les seves conseqüències. Al cap i a la fi ens asemblem molt: 1 entre milers, ens deixem portar per tot allò que ens envolta i "viatgem" fent cimes i valls, baixades i pujades. La pols té sort, això no ho recordarà pas, no ho tractarà de raonar, no mirarà als seus companys de viatge, no escriurà, no escoltarà (ni tan sols als altres)... només pasarà sense que importi quins són els resultats de les seves accions perquè el pensament, la personalitat, el raonament, tot allò tant efímer, tant insignificant dintre d'un marc que ni podem imaginar és el que fa que nosaltres els hi donem sentit i és el que fa tant genial i tant trist aquest curt espai de temps.
Joan el teu comentari és preciós, ets un crak! Jo trobaré molt a faltar que em diguin "fas cara de cansada, dorm una mica" (que traduït seria "duerme y calla) també trobaré a faltar la mirada de la "muelte" quan posem els peus al seients; I especialment trobarem a faltar veure "el lloc del Joan sense Joan" En el seient de l'Asensi ja posarem pols d'estrella
k gran el muntatge k has preparat asensi... encara k tu sort k no has hagut d'agafar tot l'any el tren xo ja us has fet uns kuants mesos k no es `poc. jeje. suposu k l'any k ve haureu de buscar nous companys de tren i algun altre "pringao" que us porit en cotxe jeje. bueno x ser la 1º k dexo la meva gran sabiduria al blog ja esta be. suposu k en fare algun altre algun dia., espero k si. jej
Hola Taxista! Qui sap on anirem a parar l' any que ve... Però això si, sempre amb la mateixa filosofia de: Sálvese quien pueda!
Publica un comentari a l'entrada