Ahir vaig anar a buscar a la meva mare a l' estació de Calella, el tren havia atropellat a una persona i no es sabia quan es reprendria la circulació. Així que vaig agafar el cotxe camí cap a Calella, i gràcies a una desgràcia, vaig poder contemplar un fenomen astronòmic meravellós:
La lluna creixent estava rebent la visita d' un Venus radiant, mentre Júpiter, amb una apagada tristor, admirava l' escena des de lluny.
A vegades és trista la realitat, ja que si no hagués estat per la desgracia de l' atropellament, no hagués gaudit d'aquest espectacle. Això em va fer pensar, que una de les moltes coses que hem perdut els països desenvolupats, és trobar temps per l' observació del firmament. Una de les causes principals és el ritme de vida que portem, sempre amb preses... Si a aquestes preses li afegim el tel de la contaminació lumínica, que deixa el cel d'algunes ciutats cec d'estrelles, ja tenim el diagnòstic de la nostra malaltia.
Per tant, només dir-vos que intenteu gaudir dels espectacles del firmament, perquè: Què hi ha més bonic que gaudir amb la persona estimada d'una posta de sol?, o d'estel fugaços travessant la Via Làctia una nit d'estiu?
Per tant, només dir-vos que intenteu gaudir dels espectacles del firmament, perquè: Què hi ha més bonic que gaudir amb la persona estimada d'una posta de sol?, o d'estel fugaços travessant la Via Làctia una nit d'estiu?
2 comentaris:
Tens molta raó, la majoria del temps l'empleem mirant devant nostre, o simplement a terra... poques vegades mirem al cel. La imatge és francament preciosa i fa sensació de inmensitat, infinit.... que poqueta cosa som.
Hola Rosa! És ben veritat, sembla que només som conscients de la naturalesa que ens envolta, quan es produeix alguna desgràcia natural: inundacions, onades de calor...
Publica un comentari a l'entrada