Joan el nen bombolla

En Joan no era un nen com els altres, tenia 5 anys i feia p4 a l’escola de La Colomera del barri de Gràcia. Podia semblar d’aspecte un nen més: era dels més alts de la classe, cabell castany i ulls blaus. Tenia la cara molt rodona i quan somreia se li feien uns foradets a les galtes amb els que enamorava a tothom. Però no era un nen com els demés, ja que els pares d’en Joan havien creat un món només per ell. Un món on no hi havia lloc pel dolor, les malalties, les injustícies, les guerres... El món d’en Joan era un món on no hi havia pobres, on tothom era molt feliç i s’estimava molt.

Un dia en Joan anava amb la seva mare pel carrer, i de cop, van passar pel costat d’un indigent que estava dormint en un llit improvisat de cartrons.

- Mama que fa aquest home dormint al carrer, com és que no està dormint en el seu llit?- va preguntar en Joan.

- No està dormint al carrer Joan, està jugant a fet i amagar amb el seu fill. No veus que està tot tapat amb els cartrons perquè no el vegin?- va contestar de manera improvisada la mare-. Au, anem de presa no sigui que per culpa nostre el descobreixin.

Un altre dia estaven en el menjador i a la televisió van aparèixer uns nens de color molt tristos i molt prims:

- Mama, mama! Que els passa a aquests nens, per què ploren?- va preguntar en Joan amb la veu trencada.

- No els passa res Joan, els seus pares els hauran renyat perquè no han fet els deures- va respondre la mare.

- Però per què estan tant prims i en canvi tenen les panxes tant inflades?- va insistir en Joan.

- Això és perquè no s’acaben el menjà que els posen al plat i perquè veuen molta aigua- va deixar anar la mare amb tota impassibilitat.

I així va continuar en Joan vivint en el seu món idíl·lic i impol·lut, sense ni tan sols imaginar que en el món hi havien guerres o nens que no tenien la sort que tenia ell i que passaven misèries i calamitats.

A totes aquestes, fora del món d’en Joan, España va entrar en guerra. I un dia mentre estava jugant a la plaça van començar a sonar les sirenes. En Joan va veure que tothom començava a córrer, però just en aquell moment, en Joan va veure els avions. Eren preciosos, semblaven ocells gegants! Mentre, la mare del Joan intentava trobar-lo entre la gent embogida, no aconseguia veure’l. En Joan amb el cap mirant al cel i la mirada perduda en els avions, va començar a allunyar-se de la plaça. Cada cop els avions estaven més a prop. De cop, va veure com començaven a llençar coses. En Joan estava molt content, segur que eren regals per tots els nens. De fet, era el dia de reis, i segur que els reis havien volgut donar una sorpresa a tots els nens i nenes de Gràcia. Cada cop estaven més a prop... Mira que bé - va pensar en Joan- aquell regal sembla que caurà molt a prop, a veure si el podré agafar...

Així va ser com el món feliç d’en Joan va topar amb la part més cruenta de la realitat, i va desaparèixer per sempre més.

Aquest relat ha sorgit com a conseqüència de la reacció d’una mare de l’escola, que s’ha mostrat indignada perquè a l’escola s’explica d’una manera adaptada, i arrel de la commemoració dels bombardejos de la Garriga, el significat de la guerra als nens d’infantil.

Vull dedicar aquest relat a l’ Eva, mestre del nen bombolla.