Nova secció mensual titulada: EXILIS FAMOSOS

Aquesta pretén ser una secció mensual del bloc on aniran apareixent els exilis més famosos de la Història. Per començar , i ja que estic en plena lectura de Guerra i Pau del Tolstoi, obriré aquesta secció amb l’exili de Napoleó Bonaparte: primer a l’illa d’Elba i després a Santa Elena.

Illa d'Elba: Primera "residència exiliada" de Napoleó. Es veu que no hi estava massa a gust, per això no va trigar massa a marxar.

Illa de Santa Elena: Segona i definitiva residència de Napoleó a l'exili. D' aquesta no va tenir més remei que acostumar-s'hi.

Napoleó era un “tio” molt persistent, perquè dic això! Doncs, perquè el primer intent de exiliar-lo a la illa d’Elba ( a 20 quilòmetres d’Itàlia) per part de la Coalició vencedora ( Regne Unit, Polònia, Rússia, Àustria...) l’any 1814 va resultar un fracàs. Les potències guanyadores, en un intent de desprestigiar a Napoleó, van mantenir el seu títol d’emperador, però reduint el seu imperi a aquesta petita illa de la Mediterrània. Napoleó conscient que el volien relegar a una illa de l’atlàntic, va escapar d’Elba el febrer de 1815 i va desembarcar a Antibes l’1 de març del mateix any, des d’on va intentar recuperar França. LLuis XVIII va enviar el 5è regiment, comandat pel Mariscal Michel Ney, que havia servit anteriorment a Napoleó a Rússia. Al trobar-se Napoleó amb l’exèrcit a Grenoble, els va cridar: “Soldats del regiment, vosaltres amb coneixeu. Si algun home vol disparar sobre el seu emperador, és el moment de fer-ho” Darrere un breu silenci, els soldats van cridar: «¡Vive L'Empereur!» Així va ser com Napoleó va ressorgir de l’exili per fer-se de nou amb el poder.

Aquest, però, va ser un èxit de curta durada, ja que Napoleó fou vençut definitivament el 18 de juny de 1815 a la batalla de Waterloo. Aquesta vegada, es van asssegurar la jugada i ven enviar a l’emperador al “quintu pinu”. En concret, a l’illa de Santa Elena, una illa perduda al mig de l’oceà Atlàntic. En aquest illot Napoleó va escriure les seves memòries, i va morir l’any 1021 d’un càncer d’estómac, segons les versions oficials, i enverinat, segons les teories conspiratòries.

Doncs així va ser com va acabar els seus últims dies aquell jove nascut a Còrsega, que des d’una situació desfavorida davant als seus companys aristòcrates, va sortir de l’acadèmia militar com un simple oficial i va acabar coronant-se Emperador de França. La seva ambició desmesurada el va portar a convertir-se en el pitjor enemic dels seus soldats i , en definitiva, de si mateix.

Napoleó Bonaparte va acabar com no podia ser d'un altre manera: menjant-se la seva egolatria, en una petita illa perduda al bast oceà.