Aquesta vegada escombraré cap a casa, i per aquest motiu he triat l'exili d' Antonio Machado. Diuen molts dels coneixedors de la vida d'aquesta il.lustre del vers, que Antonio Machado va morir de pena. El fet d'haver d'exiliar-se l'any 1939 cap a terres franceses i separar-se del seu germà, va ser un cop molt fort del qual no va poder sobreposar-se.
Aquest és l'epitafi que podem llegir a la làpida del cementiri de Colliure on reposen les restes del poeta:
«ICI REPOSE Antonio MACHADO MORT en EXIL LE 22 FÉVRIER 1939»
Tal vegada hagués quedat millor, com epitafi, l'últim vers de Machado, que va ser trobat reposant a la seva cartera després de la seva mort.
Estos días azules y este sol de la infancia.
3 comentaris:
Machado és el meu poeta, llegint Campos de Castilla vaig descubrir la poesia i això el fa especial per a mi. Amb Serrat i els de la nova canço vaig passar la meva juventud. Sabina el vaig descubrir ja de més gran . Els tres m'acompanyen encara en moltes ocasions. Recordo que un dels motius pels quals vaig llegir Machado va ser presisament que havia mort a l'exili, en aquell temps els estudiant no teniem facil coneixer segons quins autors i a mi em va atraure saber que el poeta havia marxat a França com el meu pare.
Crec que l'exili ha de ser una de les experiències més dures que li pot tocar viure a una persona, la nostra generació som uns afortunats.
Has triat una bona canço per aquesta entrada
Mama: Del Sabina recordo el disc que tenies a casa quan era petit: el hombre del traje gris.
Sol: Doncs sí, esperem no viure-ho mai. Pel que fa a la cançó, era una elecció fàcil (je,je)
Publica un comentari a l'entrada