Incerta Glòria ( Joan Sales).

La novel.la deu el seu nom a una frase de Shakespeare: "the uncertain glory of an April day”. Segons paraules del mateix Sales: “ Tots, en aquest món, busquem una glòria que aquest món no ens pot donar”. Busquem la glòria d’ una gesta, d’ un reconeixement dels altres vers a la nostra persona, o tal vegada un amor vertader, únic i per sempre...

Però la senyora realitat – amb la seva fredor habitual -, ens retorna d’ aquesta recerca amb les mans buides.

La novel·la fa servir la guerra civil com a escenari per anar desgranant d’ una manera magistral, la naturalesa humana. Tres personatges amb una historia en comú: en Lluís, en Soleràs i la Trini, ens traslladaran mitjançant correspondència: les seves alegries, tristeses, inquietuds, dubtes existencials, etc.
He de confessar que des del primer moment, m’ ha captivat un dels personatges. Aquest personatge es diu Juli Soleràs i és un dels pilars de la novel·la. Un personatge que amb la seva dialèctica mordaç, ens va dibuixant idees, preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, que indubtablement ens portaran a la reflexió.

Aquí us presento a Juli Soleràs:

Fragment d’ Incerta Glòria.

—Que consti que la meva tia no té res d' espanyolera tot al contrari, sempre ha tingut més aviat una flaca per Don Carles i la Santa Tradició. Però ¿et penses que he vingut expressament a parlar-te de la tieta? Posats a parlar d'aquells temps, els temps de la Dictadura, ¡ podríem. evocar tants records! És aleshores, durant la Dictadura que tu i jo ens vam conèixer, ja cap a les acaballes del batxillerat. Recordaràs que era el 1929 quan vam començar junts la carrera. I corria el desembre de 1930, si no em falla la memòria, quan vam armar aquella formidable saragata, ¿te'n recordes? La Trini venia amb nosaltres; tu feia poc que la coneixies, ens vam enfilar per la teulada de la Universitat a hissar aquella bandera, la bandera republicana federal. ¡ Quantes discussions havíem tingut abans de decidir quina bandera hissaríem! Els uns volien la negra, altres la roja, altres la roja i negra, altres la republicana (amb la particularitat que, en aquell temps, ningú no sabia com era la bandera republicana) ; és curiós que la idea més simple, hissar la bandera catalana -que era la que tots coneixíem i que ens representava a tots-, no ens va passar ni un sol moment per la imaginació.Posada la cosa a votació, va guanyar la federal. Nous problemes: ¿com era la bandera federal? Vam haver de preguntar-ho al pare de la Trini; i va ser la Trini que, guiant-se amb les explicacions del seu pare, la va engiponar amb teles diferents. Hi havia unes barres vermelles, grogues i morades i després un triangle blau-marí on anaven encastades unes estrelles blanques; aquestes les vam fer de paper de barba retallat amb estisores i les vam enganxar amb pastetes. ¡Quina feinada ens va donar, aquella bandera endiastrada! Les estrelles van donar peu a noves discussions; ¿quantes n'hi havia d'haver? Una per cada Estat federat, però ¿qui sabia quants Estats federats hi hauria? En el dubte, per curar-nos en salut, n'hi vam plantificar força, quinze o setze; que tothom estigués content! Després vingué el problema pràctic d'introduir-la d'amagatotis; jo me la vaig cenyir com una faixa, sota l'abric, l i mira que en podia fer d'embalum! És l'única vegada a la vida que he cridat l'atenció per les formidables dimensions de la meva panxa. I finalment... ¡hissar-la! 1 Uf! ¿Te'n recordes, Lluís, de com caminàvem a gatameus per les teules que sorollaven, tu al davant, després la Trini i jo al darrera? Tantes discussions, tanta feina, tants afanys, tant gatejar per la teulada de la Universitat, tot per aconseguir que els passants, que ho miraven des de la plaça, comentessin estranyats: ¿Què els agafa ara als estudiants? ¿Per què hissen la bandera nord-americana?.