En el bosc.

No sabia on es trobava, encara estava mig atordit, ja feia una estona que s’ havia despertat en mig d’ aquell bosc i no sabia com hi havia arribat.
Com cada dia havia anat a la feina, a mig matí havia sortit amb els companys a esmorzar i l’ últim record que tenia, era el de la seva imatge reflectida en el mirall de la pica del lavabo. I després, ja tot era negror... Fins que el cant dels ocells l’ havia despertat, i sobtat ,s’ havia trobat en el ben mig de la clariana d’ un bosc.

Per l’ alçada del sol a l’ horitzó, ja deuria ser cap a la fi de la tarda. Les ombres dels arbres eren allargades i el udol del vent passant per les branques, l’ hi feien posar els pèls de punta. Qui l’ havia portat a aquell indret i amb quina finalitat? Aquestes preguntes es repetien una i un altre vegada en el seu cervell.
No va pensar-s’ho més, així que va començar a caminar pel que semblava un camí fet per el pas de la gent. Al endinsar-se al bosc, la foscor es va fer més intensa, només volia trobar una carretera, només un signe de civilització. Agafant-se a aquesta idea, va començar a prémer el pas fins el punt de començar a córrer. Quant ja portava més de 15 minuts de carrera, va veure entre els arbres el que semblava una llum. Primer no s’ ho creia, però a mesura que s’ acostava va començar a perfilar-se la silueta d’ una casa. Una casa de fusta, la llum de la qual provenia del rengle de la porta que estava mig oberta. Però que sentien les seves orelles, podia ser música? Sí, sí, així era i provenia també de la casa.
Tot començava a sonar a pel·lícula de terror, però que podia fer..., no tenia altre opció que intentar trobar la manera de comunicar-se amb la policia. A aquelles hores ja estaria tota la família preocupada, i com haurien reaccionat els companys de feina al veure que no sortia del lavabo? Tot era tant estrany. Va fer el cor valent i no sense anar amb precaució, va començar a rodejar la casa per veure si no veia cap cosa estranya. A part de la casa, també hi havia una espècie de garatge amb un cotxe que semblava, a jutjar per el seu aspecte, abandonat. Va començar a acostar-se a la porta de l’ entrada, primer faria un cop d’ ull per l’ escletxa de la porta per veure que s’ esdevenia a l’ interior.
Quan ja quedaven pocs metres per arribar a la porta, el cor se li va començar a disparar; tantes pel·lícules de por li havien fet molt mal. Només pensava amb l’ home de la serra elèctrica que es trobaria al mirar per l’ escletxa de la porta. Amb aquests pensaments al cap, va arribar a l’ alçada de la porta i va mirar cap a l’ interior. La sorpresa va ser molt gran, la part de la casa que podia veure era molt nova. Veia part d’ un menjador molt ben arreglat amb mobles que semblaven nous de trinca i el so inconfusible de la rialla de canalla, el va acabar de desconcertar. Aquest riure de canalla tot i ser inquietant, li va resultar tranquil·litzador. La seva lògica li deia que on hi havia canalla no podia haver-hi maldat. Així que no s’ho va pensar, i va trucar a la porta. El ressò dels cops li va fer posar la pell de gallina, no sabia perquè, però no li acabava de quadrar l’ exterior de la casa amb l’ interior. De cop, la porta es va obrir de bat a bat, i l’ aparició d’ una nena amb un oset de peluix entre les mans, va resultar fins i tot familiar.

- Hola nena? – va preguntar- Que hi són els teus pares?

L’ única resposta de la nena va ser un somriure i seguidament va marxar, sense dir res. Al cap d’ un moment, quan encara sentia els passos de la nena , va sentir un crit esgarrifós que va fer que de cop i volta penses que havia de marxar d’ allà com fos. Ho sabia segur, fos el que fos que l’ havia portat a la clariana, estava allà dins. I no tenia ganes d’ esbrinar qui o què era capaç de cridar d’ aquella manera. Va donar la volta i just quan començava a fugir corrents, una mà glaçada com el gel el va agafar per darrera. Només va poder cridar, i de cop, una ma el va sacsejar i una veu molt dolça li va dir:

- Tranquil, tot ha estat un somni. – va dir una veu - Ja ha passat, ja ha passat...
- Ehh?... On estic?- va contestar - Què ha passat?

Però les preguntes, un cop va obrir els ulls, ja li foren contestades. Perquè allà davant seu, amb el mateix somriure em que l’ havia rebut, es trobava la nena que li havia obert la porta. I al seu darrera, al seu darrera es trobava la mort. Només va poder estrenyé la mà de la nena contra el seu pit, abans que el so de la destral tallant l' aire, el fes emmudir per sempre.