La Memòria perduda dels vells arbres de Plàntidor.

Era una nit silenciosa, el bosc es confonia amb les ombres, la lluna plena semblava mirar-s’ho tot des de dalt, com una observadora atenta i incansable. Així va ser com Baldrior havia sentit des d’ un bon moment, avisat pels arbres dels marge del bosc, la presència inesperada d’ aquell visitant tant estrany. Baldrior fill de Palduín l’ Àgil, estava observant des de la seva guarida de l’ arbre l’ estrany ésser que, no se sap per quin motiu, s’ havia perdut dins el frondós i antic bosc dels Elfs Negres. El jove elf encara no s’ho explicava, ell pensava que totes les races de la terra del foc tenien por d’ endinsar-se dins del bosc dels Elfs Negres. Tothom coneixia la ferocitat dels Elfs del bosc, i sobretot, en els temps que corrien: temps de guerra contra els humans.

Les coses havien estat diferents en les èpoques de l’ antigor, on tots vivien en pau i harmonia. No era estrany, en aquell temps, veure homes travessant els boscos sense por a la mirada, fins i tot amb el privilegi de gaudir de la ciutat arbrada. Però la pau va ser estroncada, arrencada com les arrels d’ un arbre, el dia en que els homes van començar a talar els vells roures i alzines de la regió de Plàntidor. Quanta memòria s’ havia perdut en aquella matança; la història de part de l’ antigor s’ havia esborrat, els arbres més antics de la terra havien estat eliminats. Mentre recordava aquesta terrible pèrdua, les llàgrimes van començar a escapar dels ulls del jove elf. Ara ja no sentiria mai més les velles històries dels inicis dels temps: tots aquells escenaris meravellosos, tots aquells personatges... Totes aquelles històries s’ havien perdut com les llàgrimes es perden en la pluja. La veu imparcial de la història havia deixat d’ existir, ara cada bàndol n’escriuria la seva.

Els pensaments es foren diluint lentament, i la figura bellugadissa que tenia al davant, va tornar a centrar tota la seva atenció. Mai no havia vist un ésser amb aquell aspecte, no faria més de tres pams d’ alçada, era molt més petit que el més petit dels hobbits. Tenia unes orelles molt grans, que queien doblegades sobre les espatlles i els ulls eren dues escletxes on restaven amagades dues ninetes vermelles.

L’ Elf va parlar en la llengua comú amb veu alta i clara:

- Què se li ha perdut a un ésser tant estrany en una terra tant llunyana? –va preguntar.

L’ ésser es va girar mirant directament on es trobava Baldrior, semblava que la presència de l’ elf feia estona que havia deixat de ser un misteri per aquell personatge tant singular.

- Hola elf del bosc, voldria parlar amb el teu rei, senyor dels vells roures i rei dels boscos tenebrosos – va respondre- Porto notícies importants que poden ser claus en l’esdevenir de la guerra. Serieu tan amable de portar-me davant s’ ha majestat? No tenim temps per perdre, els fils del destí ja s’ han començat a teixir.

- Perquè hauria de portar-vos davant el rei. Quin emissari es presenta a casa d’ un senyor per la porta del darrera?- Va contestar l’ elf amb duresa.

- En temps de guerra les grans comitives són fàcilment descobertes, l’ única manera d’ enganyar l’ enemic és deixar-se veure el menys possible. No penseu vos el mateix?- va respondre el petit visitant amb veu nerviosa.

- De quina terra dieu que veniu? I quina raça vol presentar els seus respectes al rei dels Elfs Negres?.

- Sóc de les terres del nord, més lluny de la llacuna grisa, on les mirades dels homes i dels elfs mai n’han penetrat. La meva raça és tant antiga com la dels vells roures i alzines, dels quals hem sentit i hem planyit molt la seva pèrdua. Cançons tristes recordaran per sempre la història de la seva desgràcia. Per aquest motiu, necessito parlar amb el vostre rei, només així podrem donar descans a la memòria dels que van perdre la vida.

- D’ acord, crec la teva història. Els teus ulls no demostren maldat, i la teva veu és ferma i forta. No sembla pas la veu tremolosa que denota l’ engany del miserable.

Baldrior va xiular, i al cap de pocs segons, una formació d’ elfs va aparèixer del no res.

- Dèntorin agafa als teus homes – va dir amb autoritat- i emporteu-vos aquest ésser davant del rei. Segons diu, porta notícies importants per l’esdevenir de la guerra. De totes maneres, sigueu previsors i no el perdeu de vista.

- Pel que fa a tu, petit i estrany visitant - va dir Baldrior mirant al petit ésser - Espero que les noves que portes ens ajudin a guanyar aquesta guerra, massa sang s’ ha vessat ja a la terra.

- Em dic Rentor – va respondre - i jo també ho espero. Són temps difícils els que queden per venir, però l’ esperança no s’ ha de perdre mai. Fins un altre, mai es sap si els nostres camins es retrobaran, la vida dóna molts tombs.

Baldrior es va quedar mirant com la comitiva es perdia entre les branques dels arbres. No podia parar de pensar quines notícies eren les que havien portat a un ésser com aquell, tant lluny de les seves terres. I si aquestes notícies serien una veritable esperança de veure el final d’ aquesta maleïda guerra. Amb tots aquests pensaments, es va quedar adormissat a la branca del vell roure, feia molts dies que no descansava.

Aquest relat va dedicat al Salva, un gran admirador - com un servidor - de l’ obra de J.R.R.Tolkien.