Ahir quan tornava amb el cotxe de la festa de L'AMPA, i amb l'emoció encara latent pel comiat que em van fer els pares i mares dels meus nens, vaig assabentar-me per la ràdio de la mort de Saramago. Suposo que per aquest motiu, la notícia em va sobtar i alhora em va deixar amb un regust amarg a la boca. De fet, feia pocs dies que havia acabat de llegir la seva última novela: CAÍN, admirat com sempre per la lucidesa de la seva quasi centenària ploma.
Saramago és un autor que m'ha acompanyat des de la segona dècada de la meva vida, on el vaig conèixer a través de la seva obra: La caverna. A partir de llavors, la seva inconfusible prosa ha ocupat un lloc privilegiat a la meva tauleta de nit, i la seva signatura sempre ha estat per mi un aval de bona literatura. Una de les coses que més m'agraden d'aquest escriptor, és la seva capacitat d'anàlisis i de crítica; com arriba a dibuixar des de la ficció, un retrat brutal i precís de la societat actual i de les seves nombroses carències.
Com a punt i final a aquest adeus, vull fer-ho amb el começament de l'últim llibre que he llegit d'aquest gran mestre, un llibre que redimeix una injustícia, del suposat ésser més just de la Història:
“Cuando el señor, también conocido como dios, se dio cuenta de que a adán y eva, perfectos en todo lo que se mostraba a la vista, no les salía ni una palabra de la boca ni emitían un simple sonido, por primario que fuera, no tuvo otro remedio que irritarse consigo mismo, ya que no había nadie más en el jardín del edén a quien responsabilizar de la gravísima falta…“
Saramago és un autor que m'ha acompanyat des de la segona dècada de la meva vida, on el vaig conèixer a través de la seva obra: La caverna. A partir de llavors, la seva inconfusible prosa ha ocupat un lloc privilegiat a la meva tauleta de nit, i la seva signatura sempre ha estat per mi un aval de bona literatura. Una de les coses que més m'agraden d'aquest escriptor, és la seva capacitat d'anàlisis i de crítica; com arriba a dibuixar des de la ficció, un retrat brutal i precís de la societat actual i de les seves nombroses carències.
Com a punt i final a aquest adeus, vull fer-ho amb el começament de l'últim llibre que he llegit d'aquest gran mestre, un llibre que redimeix una injustícia, del suposat ésser més just de la Història:
“Cuando el señor, también conocido como dios, se dio cuenta de que a adán y eva, perfectos en todo lo que se mostraba a la vista, no les salía ni una palabra de la boca ni emitían un simple sonido, por primario que fuera, no tuvo otro remedio que irritarse consigo mismo, ya que no había nadie más en el jardín del edén a quien responsabilizar de la gravísima falta…“
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada